Ho confesso : sempre he sentit una molt assumida feblesa per Núria Espert. I quan dic “sempre” ( i seguint amb les confessions) vull dir que des que la vaig veure per primer cop damunt d’un escenari quan jo encara era un adolescent que començava a tornar-se addicte a això del teatre , he intentat no perdrem mai cap de les seves aparicions teatrals .L’ Espert pertany a l’estirp d’aquella mena d’intèrprets que posseeixen un estil tan definit i una personalitat escènica tan marcada, que , de la mateixa manera que poden provocar fidelitats de per vida com la que acabo de confessar, poden provocar també de vegades rebutjos viscerals per part d’alguns espectadors i crítics ( una minoria, tot cal dir-ho) disposats a retreure-li quelcom que , paradoxalment, forma part de la seva grandesa :aquesta mateixa ja esmentada personalitat inconfusible que transmeten tant la seva gestualitat i la seva mirada, com la seva peculiaríssima dicció. Cert: encara que ella mateixa no es vulgui veure així, l’Espert posseeix els atributs que li corresponen a una diva . Però no és menys cert que, en contra del que de vegades es pugui creure, aquesta diva està dotada d’una versatilitat inqüestionable . I com a mostra, només cal veure el més que notable exercici interpretatiu que ofereix ,seguda gairebé tota l’estona en cadira de rodes, tot ficant-se sota la pell de la nonagenària matriarca del grup de dones també ben marcades per les ferides del patriarcat, reunit al seu text per Alejandro Palomas. Qui recordi les moltes vegades que l’Espert ha estat definida com la gran tràgica contemporània del teatre espanyol ( i certament, és una tràgica excepcional, però les seves qualitats d’actriu abasten molts altres registres) , només té que fixar-se en la lliçó d’irònic i de vegades despòtic humor que ens ofereix aquí , des de la molt forta fragilitat del seu personatge, per a donar-se’n de com de lluny es troba aquesta interpretació de lliurar-se a la tragèdia... malgrat el tràgic esdeveniment al voltant del qual gira bona part del text.
Aquest text , també cal dir-ho, ofereix unes qualitats dramatúrgiques una mica limitades. No he llegit la novel·la de Palomas que el mateix autor s’ha encarregat de transformar en obra teatral. I és possible que , a nivell narratiu, aquests personatges i aquestes situacions presentessin una dimensió més colpidora , més intensa i més original de la que presenten des d’un escenari. Aquestes tres generacions de dones estan encarnades per un grup de bones actrius que molt sovint han brillat amb notable força: en especial la trajectòria de les altres dues veteranes de l’equip (Peña i Vallicrosa ) en va plena de papers memorables. Però aquí, i a l’ombra d’una insular escenografia rocosa que resulta feixuga en excés, aquestes actrius es troben subjectes a uns personatges de vegades massa previsibles , de vegades massa esquemàtics , de vegades massa constrenyits a moure’s en un únic registre sense suficients matisos. I tampoc la rígida direcció de Mario Gas ajuda a superar les limitacions del text, i atorgar-li un major pols vital. Però, per sort, l’Espert aconsegueix sovint que ens oblidem d’aquest punt de rigidesa textual i escènica que hi trobem al seu voltant. Certament, el seu és també el personatge millor construït del quintet. Però més enllà d’aquest avantatge , és la seva interpretació, la que ens fa arribar tota la calidesa i tota la fredor de la qual ha estat capaç aquesta mare/avia de vegades implacablement dictatorial i de vegades sàviament acollidora; aquesta dona contradictòria, plena d’humor , de tendresa i de crueltat, que, a les acaballes de la vida, lluita de la millor manera com sap fer-ho per insuflar li ganes de viure a les seves descendents . Quelcom que comporta superar el dol que paralitza. I realitzar un últim viatge a una illa carregada de valor metafòric en la qual , l’avia Espert torna a demostrar la força que poden transmetre els monstres sagrats.
