Núria Espert és el far en la posada en escena de La isla del aire al Romea, que promet gira per l'Estat espanyol. Ho és perquè el seu paper és el que fa reaccionar tant les filles com les nétes. I també perquè manté la intensitat d'aquell El rei Lear de Lluís Pasqual, en què ella feia de Lear. La interpretació i un espai magnètic (gràcies als dispositius i l'audiovisual de l'escenari) són els trumfos d'aquest muntatge que el propi escriptor ha adaptat al teatre. Probablement, el problema de l'adaptació és que pràcticament res surt del guió imaginable. Respira el tedi conformista d'una classe benestant, que no els cal parlar dels problemes de la feina, ni dels estudis. Sense girs, evolució o sorpresa la peça només constata el que es pressuposava: una dependència malaltissa, quasi tòxica de l'àvia respecte les altres dues generacions.
Un egoisme involuntari possiblement però que arrossega la culpa d'una mort de la néta que tenia els mateixos gens dominants ( i que no va aconseguir doblegar-les). La vida només, és massa vida, cert. Però aquesta posada en escena (amb un ventall de caràcter, de derrotes i de desigs), sempre amb els companys mascles equivocats, evoca una frustració latent, més aviat narcòtica. El tedi s'instal·la perillosament a la platea, que només vibra per unes interpretacions realistes, de dones que s'aguanten de bracet però que s'esgarraparien per arrencar-se les condicions socials imposades.
El director Mario Gas ja havia treballat amb un dispositiu similar per a Pedro Páramo. Però, en aquella ocasió el realisme màgic de Juan Rulfo, convertia els capítols en una mena de conte fosc, d'ombres del foc de la caverna de Plató. Candela Serrat (Incendios) i Miranda Gas (Hedda Gabler) són dues germanes que marquen el perfil de l'absència. La filla petita, segurament té la rebel·lia de fugir del que imposa la jerarquia però que, amb els anys, anirà estovant-se i acceptant una convivència interessada per viure amb les comoditats familiars. Miranda explica la raó per la qual ha tornat a casa la mare, descoberta pel seu poc carisma, d'una bondat fantasmagòrica. Per la seva banda, Teresa Vallicrosa (Instruccions per enterrar un pare, Els nens desagraïts) és la filla que suporta conviure amb una mare possessiva, però que, al cap i a la fi, la distreu i li dóna motius per viure. És la que planteja un canvi en la seva relació familiar, tot i que molt possiblement mai executarà.
Per últim, Vicky Peña (Àngels a Amèrica, La visita de la vella dama) és la filla que ha d'acceptar el buit en les converses entre la seva mare i les seves filles. No volen que ella hi prengui part; i ho accepta amb estoïcisme. Peña participa en aquest comiat de Núria Espert en l'escenari que el seu germà, Roger Peña, va escriure per a la mare Montserrat Carulla: Iaia!! (2013). Aquell era un text còmic, sense la pesantor d'Alejandro Palomas i en què Carulla seguia sent l'eminentment distorsionador sense necessitar l'energia de l'Espert. Tot el repartiment es català i interpreten el muntatge en castellà; suposem que procuren facilitar al repartiment un únic text per a fer una llarga gira, que no es diu però que pren forma de comiat d'una incandescent Núria Espert. El públic així ho sent i ho celebra, aplaudint i aixecant-se a cada final de funció.
