Defineix el Dicccionari de l'Enciclopèdia Catalana que tremp és el "tractament al qual hom sotmet un metall per tal d'endurir-lo, especialment el que consisteix a escalfar-lo i refredar-lo ràpidament en submergir-lo sobtadament en un líquid fred". Wadji Mouawad escriu amb la seva èpica un viatge incert a la foscor de la història. Mirant de combinar l'emoció més tendre amb la imatge més cruel i descarnada. Treballa l'ànima de l'espectador com si estigués moldejant un metall. Però aquesta producció pateix d'unes interpretacions molt desiguals. Per una banda, Núria Espert, Laia Marull, Candela Serrat i Lucía Barrado mostren la cara més vulnerable i sensible, arribant a emocionar amb el cant (curt de capacitat pulmonar, el dia de la funció) o amb les lectures de les cartes finals. Més vacil·lants són els personatges masculins, probablement perquè els hi toca la bala de la violència i el de tolerant (entranyable notari, tot i que carregós amb les seves disquisicions). Són unes actuacions cridades però massa despullades que no la suficient credibilitat, i així debilita i estova el to general: el tremp no fa prou efecte al metall.
La mirada de Mario Gas (a la direcció) pretén ser poc agressiva amb la posada en escena. Procura trobar una solució als canvis d'espais amb una tarima central que es va transformant contínuament, sovint amb el suport de l'audiovisual projectada. És un element corpori de gran presència (que recorda el Calígula que ara torna a Barcelona, al Romea). Gas escriu un epíleg sense paraules, ue vol redimir fins i tot al més cruel dels assassins. Sota la pluja que tot ho escampa i refresca, vital, s'aixolpuguen tots els germans. El prodigi de Nawal és que aconsegueix matar el Mal, en aquesta mirada generosa de Gas.
La dificultat d'afrontar un text èpic i poètic de Mouawad és trobar un equilibri entre la trama (habitualment, en clau de viatge iniciàtic) amb la forma. Saber-li donar un ritme. Oriol Broggi va fer una aproximació a Incendis donant molt valor a la paraula i despullant l'escena al màxim. Una fórmula molt habitual al seu llenguatge.Gas té i aprofita el quietisme de Núria Espert, hipnòtic. Que recorda al paper essencialista d'aquell Lear de'n Lluís Pasqual. Mastega cada idea i la projecta amb una mirada que traspassa. Laia Marull fa bona feina i reconstrueix els moments més tràgics del conflicte (el que la Nawal adulta callarà). Es veu un perfil ben diferent al que va presentar a l'esgotadroa dona de La llista o en aquella cruel Hedda Gabler de David Selvas.
