Mario Gas aviva, cada nit al Teatre Goya —fins al 26 de novembre—, el foc sanador d’Incendios, un muntatge de gran altura tràgica i d’incommensurable bellesa plàstica i conceptual. L’obra de l’autor líbano-canadenc Wajdi Mouawad reuneix poesia i filosofia —contra el monstre de la Història— dins una arquitectura teatral capaç de convertir les idees en material inflamable i de crear una potent emoció col·lectiva. Els diferents espais i temps se simultaniegen i es contraposen produint corprenedores revelacions i anagnòrisis.
L’austera i essencialista escenografia de Carl Fillion —l’escenògraf de Robert Lepage— és presidida per una estructura vertical d’una textura marmòria que recorda una làpida —la de Nawal, la de Nazira, la del passat desenterrat i les promeses complertes—. A més de separar l’escena en dos espais coberts de sorra, aquest frontispici consta d’una porta que vehicularà tota la poètica, juntament amb l’acurada il·luminació de Felipe Ramos i les delicades, substancials i precises projeccions d’Álvaro Luna, que tenyiran el dispositiu de colors i imatges, ambientant així els diferents espais —un bosc, un teatre, un orfenat, una presó, el palau de justícia, etc.— i circumstàncies vitals.
Afirma Mouawad —vegeu la conversa que va mantenir amb Oriol Broggi el 22 de juliol de 2017, en ocasió de la presentació del díptic Des mourants al Festival Grec— que la facilitat d’entrar dins les seves construccions teatrals contradiu en certa mesura la dificultat de copsar-ne tot el sistema simbòlic. En altres paraules: és fàcil entrar-hi però difícil penetrar-hi. L’inici d’Incendis és tan comprensible com pot ser-ho l’obertura d’un testament —el notari Hermile Lebel procedeix a llegir les darreres voluntats de Nawal Marwan a Jeanne i Simon, els fills bessons de la difunta—, i a partir d’aquí comencen les anades i vingudes, i la juxtaposició d’espais, temps i accions. Un potentíssim Álex García, com a Simon furiós i ple de ressentiment, fa entrar com un vendaval la veritat a escena, i la seva còlera contrasta fortament amb la bonhomia contemporitzadora del notari —ponderat i entranyable Ramón Barea—, que esdevé el necessari contrapunt humorístic a la creixent tensió emocional. Aquest testament, escrit fa cinc anys, sumeix Simon en un estat d’ira i d’hostilitat, que en certa manera anticipa com n’és de virulent tot allò que resta per desvetllar. La mare, que els cinc darrers anys havia viscut atrinxerada en el mutisme, els ha deixat dos sobres tancats: l’un haurà de ser lliurat a un pare que els bessons donaven per mort, i l’altre a un germà gran del qual n’ignoraven l’existència. Només quan hagin lliurat les dues cartes podran posar una làpida sobre la tomba de la seva mare i gravar-hi el nom.
Una enèrgica i commovedora Candela Serrat encarna Jeanne, la germana bessona de Simon. Aquesta jove professora de matemàtiques s’adona, en plena classe magistral sobre la teoria dels grafs, que no coneix el seu lloc a l’interior del polígon al qual pertany, i que el graf de visibilitat que sempre ha traçat és fals; deixa així constància de la ignorància dels propis orígens, i de la inestabilitat de la seva construcció identitària. En l’espai contigu i en un temps simultani, Simon s’entrena al ring de boxa amb Ralph —primera de les sis virtuoses metamorfosis d’Alberto Iglesias—, qui li retreu que no té visió perifèrica i per això perd els combats. Les dues reflexions estan relacionades, i tenen a veure amb una qüestió de perspectiva i de camp de visió. El passat familiar s’obre davant els bessons com una incògnita que cal aclarir.
Al llarg de l’obra s’alternarà el present dels bessons amb el passat de la mare, que veurem amb edats diferents al seu país d’origen —el rerefons bèl·lic remet tàcitament a la guerra del Líban, però el fet que les faccions restin innominades evidencia la voluntat de l’autor de fer ressonar el conflicte amb un caràcter universal—. Laia Marull farà tot el recorregut des de l’adolescència inflamada —Nawal, de catorze anys, està enamorada de Wahab i embarassada d’ell— fins a la maduresa compromesa amb la lluita.
Nuria Espert fa la seva aparició per la porta que s’obre, per primera vegada, en el dispositiu central. Primer és Jihane, la mare de Nawal, freda i sense compassió, i després d’un majestuós canvi de vestuari serà Nazira, l’experimentada, amorosa i clarivident àvia que, gronxant-se en un balancí i tapada amb una manta vermella com la sang, exhortarà la seva néta a aprendre l’alfabet. L’amor prohibit de Nawal es va saldar amb la fugida de Wahab i el forçós abandonament del seu fill en un orfenat, i un any després l’àvia li fa prometre que estudiarà per poder fugir de la misèria, i que gravarà el nom de Nazira sobre la seva tomba. Després de la mort de la seva àvia, Nawal decideix anar a buscar el seu fill —però els orfenats han estat destruïts—, d’igual manera que, després de la mort de la seva mare, Jeanne i Simon hauran d’esbrinar la seva veritable identitat. Les dues recerques se superposen.
Llançant-se lluny de la geometria precisa que estructura la seva vida, lliscant pel precipici del silenci de la seva mare, Jeanne viatja al seu país d’origen. En la trama del passat, ens assabentem de la profunda amistat de Nawal amb Sawda, una dona que, rebel·lant-se contra la manca d’inquietuds i horitzons dels seus, vol aprendre a llegir i escriure. Lucía Barrado compon una Sawda lluminosa, ferma i també desesperada, que passa de creure que una paraula ho il·lumina tot a dir que els mots no són més que escopinades. Laia Marull, ara com a Nawal adulta, creix en autoritat i resulta commovedora i punyent quan afirma que el dolor és una suma monstruosa impossible de calcular. Aquestes dones no estimen la guerra i estan obligades a fer-la, enfront de personatges com el de Nihad Harmanni, construït sense amor ni certeses morals i convertit en una autèntica màquina de matar. L’interpreta un potent Germán Torres, que irromp, fusell en mà, al so de Psycho Killer de Talking Heads. Terroritza la falta d’escrúpols d’aquest jove franctirador que fotografia la mort de les seves víctimes, i que perverteix el sentit de la poesia i de l’art. Però el pitjor de tot és la manera com aquest monstruós producte de la guerra està involucrat en l’equació identitària que cal resoldre.
Mario Gas juga la carta de la sobrietat i la contenció, mirant de no subratllar les emocions que el text enarbora amb tanta força. La senzilla i inspirada escenografia funciona com una caixa de ressonància del magnífic treball actoral. Aquest dispositiu amplificador i alhora tamisador conté o dispensa moments tan colpidors com l’incendi d’un autobús de refugiats, en una foto —projectada sobre el mur central— que cobra vida; mentrestant, en l’escena contigua, el notari intenta explicar als bessons per què la seva mare tenia fòbia als autobusos, i les seves veus esdevenen cada cop més inaudibles, per causa d’un soroll eixordador que procedeix de l’exterior i que ve a suggerir que la Història és una màquina piconadora. Un altre dels moments culminants del muntatge és l’escena de la declaració davant el tribunal, en què Nuria Espert compon una Nawal destruïda però digníssima; les seves acusacions atenyen una concreció insuportable, i ella, agarrotada per l’odi i la impotència, sent vivíssimament cadascuna de les paraules que pronuncia. El que no sap és que poc després haurà de sentir la declaració del seu torturador, i que, en un gir final de signe anagnorític, es veurà obligada a entomar un fet identitari inefablement tràgic que eleva al quadrat el mite o la condició d’Èdip.
Incendis restitueix el valor i la dignitat d’una vida perduda o desvirtuada en la nit de la guerra i de l’horror. Els fills de Nawal Marwan es llancen a la recerca dels seus orígens, buscant comprendre els motius del silenci de la seva mare, i descobreixen fets terribles que els vinculen a un passat sangonós. Com els passarà també als personatges de Boscos, l’oblic Apol·lo els colpeja de lluny. Han hagut d’obrir-se pas en la foscor per entendre que no es troben al marge de la suma monstruosa de dolor que esglaia el món. En la cruïlla de camins, han anat a l’encontre de l’altre i l’han abraçat.
Crítica publicada a Núvol el 5 de novembre de 2017
