Portem ja vistes les suficients obres d’aquest notable creador escènic
que és Wajdi Mouawad com per poder afirmar-ho: ara per ara, “Incendios” no és
solament el millor dels seus textos ( com a mínim, dels que li hem vist representats a casa nostra ) , sinó també aquell que millor resumeix totes les seves obsessions temàtiques i
resolucions estilístiques . Entre les
flames d’aquests incendis, s’hi pot reconèixer tot el teatre de Mouawad. Aquí
està – naturalment- la seva reivindicació lliure de la tragèdia clàssica ( començant, per
descomptat, per aquella que va néixer en territoris grecs ) com a instrument
impagable que ens ajuda a abordar i entendre una mica millor la forma com el
fil de la tragèdia ha recorregut tota la Història de la humanitat seguint
sovint trajectes molt similars: la repetició de l’horror, és una de les nostres
constants com a espècie.
I aquí està aquella forma tan seva de
transformar en tragèdia nascuda de la
ficció i situada en un territori geogràfic i cultural reconeixible però mai
esmentat pel seu nom aquella altra tragèdia sense ficció de per mig que pertany
al territori autobiogràfic, i que en el seu cas, té en el Líban en guerra
el seu punt d’origen. Com es diu a l’obra que ara es presenta al Goya, “La
infantesa és un ganivet clavat a la gola. Un no se’l pot arrencar fàcilment.
Només les paraules tenen el poder de fer-ho”, i aquesta definició de la
infantesa és una clau essencial del trajecte que ens proposa el text . Treure’s el ganivet per tal de poder
respirar i no quedar asfixiat per la infantesa , és quelcom catàrtic que
Mouawad ha aconseguit fer un i altre cop
mitjançant el seu teatre, i és quelcom al qual s’enfronten també un i altre cop
la gran majoria dels seus personatges.
Com també tots o pràcticament tots ells, acaben vinculats d’una o altra forma a
escenaris bèl·lics, buscant entre les runes
de la destrucció la petjada dels secrets capaços de donar lis accés als
seus orígens, ja sigui arrossegant el cadàver d’un pare que reclama sepultura
( cas de “Litoral”) , o seguint – com és
aquest cas- els dictats d’una mare que en vida va optar pel mutisme (també el
mutisme afectiu) més absolut, i que un cop morta ha començat a
parlar . Però que ho ha fet a la manera com ho faria una esfinx ( no per res,
l’ombra d’Èdip és també aquí allargada),
fent us d’un llenguatge enigmàtic que només es pot desxifrar realitzant un viatge terriblement
iniciàtic. I és que , com també es diu a “Incendis”, “hi ha veritats que només
poden ser revelades a condició de ser descobertes”.
Aquesta mena de viatges , quan es tracta de
Mouawad, agafen sempre una dimensió èpica que travessa l’espai i el temps i
acaba adquirint la forma de saga familiar farcida alhora de llampecs
intensament poètics. Esclar que, de vegades, el nostre autor es pot perdre
també entre més ramificacions generacionals de les que seria de desitjar , com
li passava a “Boscos”. O que la volada poètica dels textos es pot veure
afectada per un cert excés forçat de
transcendència ; quelcom aplicable també
a “Boscos” i extensible a “Cels”. Això, per posar dos exemples dels errors en
els quals pot caure el talent de Mouawad quan opta per lliurar a la desmesura
el seu model de teatre. Per contra, només cal veure com de bé funciona aquest
model quan es posa al servei de l’íntim monòleg que ens ofereix el protagonista
d’ “Un obús al cor”, mentre va camí de trobar-se amb la mort de la seva mare (
sí; tampoc ell pot negar ser una criatura genuïnament mouawadiana).
“Incendios” arriba ara a l’escenari del Goya en
un muntatge dirigit per Mario Gas, cinc anys després que aquells altres
“Incendis” dirigits per Oriol Broggi elevessin al màxim la temperatura
emocional dels espectadors que van gaudir d’aquella proposta: primer, al Teatre Romea, i després, a la
Biblioteca de Catalunya on La Perla 29 té situada la seva seu. Tot plegat,
mentre els bons cinèfils havien ja tingut un primer contacte amb l’obra ,
mitjançant l’estupenda adaptació cinematogràfica del text realitzada per Denis
Villenueve (“Arrival”, “Blade Runner 2049”) que va ser nominada als Oscars.
I si parlo d’aquests antecedents, és perquè
resulta impossible oblidar-los : són massa recents i tenen massa qualitat, com
per fer-ho. “Incendis” s’ha escolat ja en la categoria e clàssics
contemporanis; i els clàssics estan sotmesos a aquestes constants revisions que
conviden inevitablement a les odioses però inevitables comparacions.
Posats a comparar, als “Incendios” de Gas, els
hi trobo a faltar aquell ja esmentat foc emocional que provocava la versió de
Broggi, i que ni el més ensinistrat bomber podria haver apagat: només les
llàgrimes del públic ( que en aquell cas, eren nombroses ) , podien fer-ho. I
al bon espectacle de Gas, li trobo a faltar també aquella intensitat
interpretativa coral que Broggi obtenia del seu repartiment: al Goya , els
desnivells resulten visibles en més d’un cas. I això, comporta també que, de
vegades, aquell alè poètic ja esmentat que impregna l’escriptura de Mouawad,
soni segons quina sigui l’entonació de
l’actor que la pronuncia un xic
impostat. I que això mateix, afecti lleugerament la molt ben tramada arquitectura tràgica de
la peça , recolzada en elements que en tenen també quelcom d’investigació amb
una pinzellada de “thriller” ( també aquí, cal pensar en “la investigació” que
obra Èdip per tal de saber allò que potser no voldria saber ) .
Però “Incendis” segueix sent un gran text. I
Gas, com a gran professional que és, s’apropa a ell potser sense el geni
demostrat en les seves millors produccions, però amb inqüestionable eficàcia, una senzillesa escenogràfica que resulta
prou útil a l’hora de resoldre els constants canvis espacials i temporals que
comporta l’obra , i sabent que compta amb dos actrius capaces de compensar amb
la seva presència les irregularitats que es mouen al seu voltant. Aquest és el
cas d’una Laia Marull que es creix a mesura que el seu personatge es va fent
gran: diria que la Marull ficada sota la pell adolescent de la Nawal força una
xic el to, mentre que la Marull ficada sota la pell ja plena de cicatrius de la
Nawal madura, transmet de forma molt notable la dolorosa evolució que ha patit
el personatge. I aquest és naturalment el cas de l’esplèndida Núria Espert.
Sovint s’ha dit – des que , amb 19 anyets de res , ja anava fent de “Medea” per
l’escenari del Grec- que la Espert, és la nostra gran actriu tràgica per
definició ; quelcom que, d’altra banda,
potser no acaba de fer-li del tot justícia a la versatilitat del seu
talent. Doncs bé: els tres personatges que encarna a “Incendis”, són una
demostració aclaparadora de fins a quin punt la Espert domina també tots els
ressorts d’aquesta nova forma de tragèdia contemporània que ens proposa
Mouawad. El text de Mouawad, en va ple de moments colpidors capaços de
deixar-te clavat a la butaca. Però, al muntatge de Gas, són aquells moments protagonitzats per la Espert , els que millor
i més intensament ens transmeten la
dimensió de la tragèdia: només cal fixar-se en el canvi que experimenta la seva
entonació i la seva expressió facial en el moment culminant en el qual accedim
finalment al contingut de les dues cartes que tant de protagonisme han tingut
al llarg de l’itinerari. Tota la necessitat de reparar el dolor guardat al
llarg d’anys de silenci , i tota la necessitat de seguir reafirmant l’amor per
damunt de l’odi ( Mouawad , cal no oblidar-ho, en té molt de clàssic humanista)
, estan contingudes al rostre i a la veu de la Espert.
