La visita de la vella dama

informació obra



Dramatúrgia:
Jordi Palet i Puig
Traducció:
Jordi Vidal
Intèrprets:
Xavier Capdet, Jordi Farrés, Pep Farrés, Vicky Peña, Ireneu Tranis, Jordi Vidal (veu en off)
Músics:
Adrià Bonjoch, Pep Coca
Escenografia:
Xavier Erra
Vestuari:
Nídia Tusal
Il·luminació:
Jordi Llongueras
Assesor de moviment:
Montse Colomer
Producció:
Temporada Alta 2017, Farrés Brothers i cia.
Autor:
Sol Picó
Direcció:
Sol Picó
Sinopsi:

Vicky Peña és la Clara, una multimilionària que torna al seu poble natal disposada a enfrontar-se al seu passat: quan era jove va quedar embarassada i el seu enamorat en va negar la paternitat. Ara, més de quaranta anys més tard, té una mà de marbre, una cama de fusta i molta set de justícia o de venjança. La mítica companyia de teatre familiar, Farrés Brothers i cia, celebra 15 anys dalt dels escenaris endinsant-se en el tenebrós i adult univers de Friedrich Dürrenmatt. Ho fan, però, sense perdre la seva essència: amb un espectacle ple d’humor negre, cinc actors, dos músics i una pila de titelles. El seu primer espectacle per adults que s’estrena al Festival.

Crítica: La visita de la vella dama

12/10/2017

Dürrenmatt un autor antipàticament grotesc

per Jordi Bordes

Es coneix poc de Frederich Dürrenmatt, un autor que, coincidiria amb el teatre més didàctic de Bertolt Brecht. Mentre Brecht escrivia La bona persona del Sezuan (buscant el bri d'esperança de la societat que aspirava a corregir), Dürrenmatt imaginava La visita de la vella dama (en la que tot el poble sucumbia al diner fàcil eliminant tot escrúpol). El teatre grotesc del dramatrug suís és divertit però carrega perquè no permet la identificació. Tot és cartró pedra i els brins d'humanitat es perden en la torrentera de l'èxit i el poder. A Frank V es va construir la peça en to d'opereta sarcàstica i no va aconseguir els favors del públic, lamentablement. Sí que va tenir molt millor resposta l'allunyat Els físics (2005) al Tantarantana o Ròmul, el gran (2005) al TNC. Aquesta peça amb titelles i música frega una estètica similar al mític Sweneey Todd. Els Farrés Brohers han estat molt valents d’atrevir-se amb aquesta peça irreverent i grotesca. Aquest conte negre i càustic té una adaptació molt interessant quan transforma bona part del poble en titelles de mida natural. Només Vicky Peña (la vella dama) i Xavier Capdet (el seu antic xicot) són humans. El bon treball farsesc de Vicky Peña fa que molts cops el titella del mestre del poble (per exemple) expressi més humanitat que una persona de carn i ossos. La decisió de direcció és quan els titelles aguanten la rèplica i quan el manipulador usurpa el protagonisme del seu personatge inanimat.

Dürrenmatt és un autor incòmode. Perquè construeix des d’un espai molt estripat. En aquest sentit, l’esquematització dels titelles (rostre hiperrealista, cos de rampoines que van cobrint a mesura que el poble comença a endeutar-se, confiat d’aconseguir una bona suma de diners que els ha de treure de la misèria) els hi va molt bé. Però l’autor insisteix massa en voler degradar cada rol, cada capa social. Els valors es deixen perdre per la seducció de les comoditats econòmiques. Avui, l’obra necessita una raspallada d’escenes que donin més agilitat a la peça. Perquè l’espectador de seguida entén l’espiral de justificació de la injustícia per aconseguir un bé de manera fàcil i ràpida. L'eufemisme arriba al valor suprem. És molt probable que, en la temporada al Lliure, els tempos ja estiguin molt més tensats i la peça esclati amb més contundència.

La presentació és extrema perquè té gags ben còmics i instants molt lúgubres (que encara haurien de tenir més foscor, major contrast). La música en directe és molt agraïda. Farrés Brothers, molt coneguts per la seva vessant familiar (Tripula, El silenci d'Hamelín...), ja van debutar per a adults amb un treball oníric (Equilibristes) amb un conjunt musical en directe. Son generosos.. Ara només falta que siguin austers en el desenvolupament de la trama. Endavant!