Poden passar quaranta-cinc anys, però la revenja personal no té data de caducitat. Tot i que hi ha moltes maneres de portar-la a la pràctica. Una, per exemple, comprar-la amb diners. ¿I com...? Doncs, pagant amb una generosa donació un simulacre democràtic que acabi amb la víctima escollida per votació popular.
El novel·lista i dramaturg Friedrich Dürrenmatt (Konolfingen, Berna, Suïssa, 1921 - Neuchâtel, Suïssa, 1990) va escriure o estrenar aquesta peça grotesca el 1956, premiada tres anys després per la crítica de Nova York. I els Farrés Brothers i Cia., coneguts més aviat pel seu repertori de teatre familiar rigorós i de qualitat, han jugat amb la metàfora de Dürrenmatt i han portat al seu terreny, el dels titelles, una mirada en clau esperpèntica de l'obra, però que a manera que la trama va avançant, perd aquesta característica a canvi d'humanitzar el que els mateixos Farrés Brothers anomenen amablement els seus “ninots".
És a dir, que la cèlebre conjunció de dos intèrprets de carn i os i reconeguda consistència actoral com Vicky Peña i Xavier Capdet, que són els dos personatges protagonistes de l'obra, i també la presència dels dos músics (Adrià Bonjoch i Pep Coca) a més de l'actor IrineuTranis i els germans Farrés que no només manipulen els seus “ninots” sinó que els posen veu, fan que els espectadors oblidin aviat que la majoria de personatges del poble de Güllen són “ninots” i que entenguin que en realitat són “titelles” del poder econòmic (el de la vella dama, en aquest cas) capaços de sacrificar un conciutadà, això sí, amb el vot democràtic, per salvar el folre de la seva butxaca.
Quan la vella dama, Clara Zachanassian, torna a Güllen d'on havia fugit de jove, ho fa carregada de diners, havent passat per una rastellera de marits, fins a nou de diferents, acompanyada de lacais com quissos, ajudada per una cadira de braços amb rodes i no amagant que per un accident d'aviació de la qual va ser l'única supervivent, arrossega una cama ortopèdica.
L'actriu Vicky Peña és la vella dama i en ella recau, esclar, tot el pes de l'obra perquè es fa mesressa de totes les mirades, no només de les dels espectadors, sinó també de les dels personatges de ficció que veuen en ella l'última esperança a la misèria que ha convertit Güllen després de la crisi de les antigues fàbriques i explotació de les mines.
La vella dama arriba a Güllen en tren. I poderosa com és, pot burlar el comitè de recepció i fer aturar el comboi que li dóna la gana en una estació de tercer ordre on només veuen passar la majoria de trens sense aturar-s'hi camí de Viena, una referència de frontera gairebé sempre present en l'obra de Dürrenmatt pel seu origen suís i la seva alternança entre el cantó alemany de naixement i el cantó francès posterior de residència.
Els Farrés Brothers han enginyat un espectacle que els permet moure's en diferents ambients a través d'una escenografia de peces gegants —com fitxes de dòmino que es tomben i cauen a gust dels personatges—, amb l'atractiu de l'acompanyament musical, i mostrant al descobert la fusteria amagada dels titelles de dimensions humanes, obra d'Eudald Ferrer, adaptada originalment per als protagonistes de l'obra: el cap d'estació, el mestre, el capellà, l'alcalde, els pobletans... Tot plegat en una hora i tres quarts que segurament cap a la meitat es podria escurçar i fer que fluís cap al desenllaç més ràpidament. Només l'actor Xavier Capdet, que interpreta un antic amor de joventut (Alfred III) de la vella dama, té el privilegi de comptar amb un titella a semblança seva, que vesteix amb les mateixes peces de roba, i que manipula ell mateix en una fusió d'home i titella a la vegada.
El tòpic i el clixé del teatre familiar que acompanya els Farrés Brothers pot fer creure que «La visita de la vella dama» és també una obra de titelles per a totes les edats. No és aquest el cas. El debut de la companyia per a un públic madur ha de superar també el repte que aquest penetri en l'interior d'una obra que, malgrat la imatge grotesca i aparentment humorística, arrossega un rerefons amarg i una bona dosi de malignitat que reflecteix una de les pitjors cares de la condició humana. (...)
