Alguna vegada heu somiat en trobar una llàntia meravellosa amb un geni a dins capaç de concedir-te tres desitjos? La següent història tracta d'una nena i la voluntat de complir el seu únic desig: que la mare es curi de la malaltia que sofreix. Un espectacle de titelles i actors, que ens parla dels desitjos, de l'acceptació i de l'amor que és capaç de vèncer les dificultats que ens presenta la vida.
Demanar un desig és trampa. No té mèrit. Com la sort, s'ha d'anar a buscar. Festuc Teatre fa exactament això: treballar-se al màxim les oportunitats. Apostar pels seus trumfos (una escenografia vibrant, una cançó de bressol, una traça i paciència de la mare davant d'un pare desorientat i impulsiu i una protagonista que, tot i les erupcions de la preadolescència, gasta una bondat i una imaginació empàtica) i buscar la connexió amb el públic en tot moment. A l'espectacle, per cert, no hi ha ni una sola referència a pantalles (tampoc en el personatge malvat i avariciós) ni falta que en fa. Tot es fa al davant de la platea, en directe, amb l'ànima i la ironia que atrapa la canalla i enriola els seus pares. La recepta és infal·lible però no per això sempre pugen els pastissos de iogurt al forn.
Probablement, La llàntia meravellosa s'enreda en la subtrama del desert. Ho fa per crear un antagònic a la protagonista que no fos el geni (que adopta el personatge un punt excèntric) i que caigués en la trampa de la seva ambició. Peca d'allargar els capítols d'aventura a canvi d'aprofundir en la contradicció de disposar de tres desigs però que no permet esborrar el càncer de la mare (però sí aconseguir la poció per salvar l'abnegada princesa del desert d'un atac de serp).
Es poden demanar desigs quan es bufen espelmes, en tirar una moneda a la Font de Trevi, en rescatar una pestanya caiguda, en veure un estel fugaç. I en fregar una llàntia màgica. Però el que té valor és viure-hi sense perdre-hi el nord. Les dones embarassades celebraran que els seus pròxims (i no tant pròxims!) deixin de fregar números de loteria a la seva panxa. Festuc Teatre beu de l'escenografia conceptual, transformadora, del Titelles de Lleida i hi afegeix una sorpresa final (que no es pot desvetllar aquí) però que és de traca!