La Companyia Teatre Nu recupera un espectacle del 2007, estrenat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB),un espectacle basat en un llibre de la Carme Solé Vendrell. Una versió del conte que pretén transmetre de forma teatral tot allò que les seves il·lustracions ens presenten. Un enorme estímul per una companyia que, des de fa anys, treballa amb imatges, paraules i titelles.
La companyia que es remunta des del 1991, juga amb dos elements en cada espectacle: el gust per a la literatura (fan intel·ligents i sublims adaptacions de contes o universos literaris) i les titelles. Els elements que pugen a escena conviuen amb els actors que els manipulen i gaudeixen d'una gran tipologia des del gran format (Somnis d'Alícia, 2008), fins als conceptuals (Raspall, 2012). També mantenen una investigació constant amb la fusió d'altres disciplines, com pot ser l'acrobàcia i el clown del circ (Sopa de pedres, 2011).
Amb amor i coratge tot és possible. ‘La lluna d’en Joan’ de Teatre Nu ha tornat als escenaris per transmetre aquest valuós missatge als nous petits espectadors. La companyia igualadina ha recuperat el muntatge set anys després d’estrenar-lo i, tot i alguns canvis, n’ha conservat l’esperit. De fet, són els valors “marca de la casa” els qui es mantenen inalterables, com ara la tendresa del relat, la sintonia entre actors i titelles, el gust per la posada en escena, la música...
Es tracta d’una adaptació teatral del conte homònim de la il·lustradora Carme Solé –que també ha participat en la confecció dels titelles i l’escenografia– i explica la història d’en Joan, un nen que viu en una illa amb el seu pare. El pare és pescador i una nit de tempesta emmalaltirà. Serà el Joan qui, amb l’ajuda de la Lluna, haurà de cuidar-lo fins que recuperi les forces. Tant se val si la salut del pare és al bell fons del mar, cal veure-se-les amb un pop o superar punxegudes muntanyes, en Joan farà el que sigui per salvar-lo.
Amb ‘La lluna d’en Joan’, Teatre Nu s’adreça novament a infants a partir de 3 anys, un públic força més petit que al que darrerament ens tenia acostumats. Això es tradueix en una estructura molt clara de presentació dels personatges i desenvolupament de l’acció; un llenguatge més senzill i pausat que s’ajuda de molts elements escenogràfics per fer-se entenedor i, sobretot, molta expressivitat dels actors i un canvi constant d’escenari que atrapa en tot moment la mirada d’uns ulls encuriosits que tot ho volen veure.
Els recursos per captar l’interès són infinits i denoten un respecte enorme pel públic, ja que tots han estat mil·limètricament estudiats per plaure’l. Els decorats i atrezzo, les sorpreses de sota l’entarimat, els titelles de diferents mides en funció dels requisits de la història...
I, com en d’altres espectacles de la companyia, ‘La lluna’ brilla sobretot per la sensibilitat. En aquesta ocasió no ho tenien fàcil: parlar de la pèrdua d’un pare quan és tota la companyia que té un nen, però ni l’accident ni la malaltia resulten traumàtics, sinó que el tractament que se’ls dóna reforça encara més una història que, per si mateixa, és tota una lliçó de vida.
