La mala dicció completa la trilogia encetada per La caiguda d’Amlet (o La caiguda de l’ac) (2007) i seguida de L’empestat (2015), fruit d’una personal relectura de les tragèdies de Shakespeare. Si la primera es va influenciar de Hamlet i la segona de La tempesta, aquesta darrera creació perverteix Macbeth, i trasllada, a dia d’avui, no tant el tema de l’ambició per posseir el poder, sinó la manera com actuem posseïts per aquest.
Estem sota els efectes d’un encanteri que ens fa viure encegats pel capital —istme actual entre el dalt i el baix, entre el bé i el mal—. I, per gràcia geogràfica i l’evident polaritat, ens ha tocat tenir el poder i la il·lusió de llibertat. I amb aquests hem jugat: dominats pel poder i eternament insatisfets, tant, que n’hem abusat, i els nostres crims innombrables han dut el món al límit del col·lapse.
Conscients, ara, vivim temps de remordiments, i a la nit sentim malsons que ens arrenquen el son. Un cop destruït el món natural, sols ens queda aquest món abarrotat del llenguatge. Ens ha caigut una maledicció per haver dut la mà a l’addicció.
Al principi existia la paraula, però després la paraula es va fer carn, i teatre. Jordi Oriol remata el seu evangeli escènic amb 'La mala dicció', tancament de l'audaç 'Trilogia del lament' que aquests dies s'ha pogut gaudir íntegra al Lliure de Gràcia. La nova peça corona un dels exercicis escènics més fascinants dels darrers anys, una orgia lingüística en tota regla que recargola de forma sonora i semàntica el català fins a portar-lo a quotes inèdites.
LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA AL MITJÀ