A Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) l'escriptura de la novel·la «La mort i la primavera» se li va resistir durant anys i panys. Una vintena llarga, com a mínim. La va començar a escriure quan també escrivia «La plaça del Diamant», la cèlebre novel·la que el “selecte” jurat del Premi Sant Jordi del 1960, en el qual es trobava Josep Pla —diuen que va dir que no es podia premiar un original amb nom de “sardana”—, va deixar passar per alt amb un elevat grau de miopia, excepció feta de Joan Fuster i Joan Petit que la van salvar de les cendres.
Va ser Joan Fuster qui la va recomanar després a Joan Sales, ànima del Club Editor. Joan Sales, amb bon ull mediàtic d'editor, li va canviar el títol inicial, «Colometa», pel de «La plaça del Diamant», i així es va refermar una fructífera relació de Mercè Rodoreda —fins al 1966 l'autora no guanyaria el Sant Jordi amb «El carrer de les camèlies»— amb Joan Sales que va desembocar també en un estira-i-arronsa sobre «La mort i la primavera», un original que després de la miopia de «La plaça del Diamant» també va concórrer al Sant Jordi del 1961, una altra vegada sense guanyar, tot i que la mateixa Rodoreda li diu a Joan Sales en una de les seves cartes (època sense e-mails i epistolar en paper per excel·lència): “És molt bona. Terriblement poètica. Terriblement negra. (...) Serà una novel·la d'amor i de soledat infinita”.
Mercè Rodoreda n'estava tan segura potser perquè el seu millor confessor literari, Armand Obiols, li va dir que «La mort i la primavera» era millor que qualsevol altra novel·la inclosa «La plaça del Diamant». Però tot i així, Mercè Rodoreda va fer, refer, rellegir i reescriure «La mort i la primavera» durant vint anys llargs, deixant-la reposar llargament, com un bon vi. Sembla, però, que el títol era evident des de molt d'hora perquè la frase breu i concisa apareix a la primera part de l'anomenada versió contínua. I a Joan Sales, que li demanava constantment l'original, li va dient que hi estava treballant, que s'hi estava barallant, fins que el 1983 li diu que està a punt de tancar-la definitivament... però la mort, l'abril d'aquell any, (víctima d'un càncer) frustra la seva intenció.
Tres anys després, quan Joan Sales havia mort també casualment el novembre d'aquell mateix any, la seva vídua, Núria Folch, i mà dreta de Club Editor, la publica el 1986, però afegint-hi els annexos, les notes i les reescriptures de diverses versions que la mateixa Mercè Rodoreda havia deixat. El 2017, una edició fidel d'aquella és la que recupera la mateixa editorial que dirigeix Maria Bohigas, revisada per Arnau Pons i, coses inescrutables del temps literari, ara amb un ressò mediàtic i d'acceptació crítica i lectora molt superior a la més aviat discreta que va tenir el 1986, probablement perquè el lector dels anys vuitanta del segle passat esperava de Mercè Rodoreda el seu estil que ja havia captivat lectors no-lectors amb «La plaça del Diamant», «La meva Cristina i altres contes», «Mirall trencat», «El carrer de les camèlies» o fins i tot l'agosarada «Quanta, quanta guerra...», una novel·la de la seva última etapa, publicada el 1980 i de la qual, segurament Obiols, també hauria dit que era “una obra mestra”.
Mercè Rodoreda no va fer una trama de «La mort i la primavera» pensant en el teatre. Per això, la feina del director Joan Ollé és gairebé tan arriscada com la que la mateixa autora va protagonitzar els anys seixanta del segle passat. Arriscada perquè és gairebé impossible posar sobre l'escenari tota la riuada poètica i onírica que Mercè Rodoreda aboca a «La mort i la primavera», una novel·la de llengua i per a la llengua amb un rerefons molt personal i ocult —perceptible nomès per a coneixedors de la biografia de l'autora— amagat sota el vel d'una trama críptica, a vegades terrorífica i —a jutjar per les impressions dels estudiants com els que tenia a prop el dia de la meva funció i que veuen el muntatge influïts per les referències cinematogràfiques més recents— “una història de zombies”.
Bé, doncs, això. Una “història de zombies” regada amb un devessall de llenguatge molt ric, però que acaba devorant-se a ell mateix i deixant en la foscor l'autèntic rastre d'amor i soledat infinita que anunciava i desitjava reflectir la mateixa Rodoreda, com li diu en la seva carta a Joan Sales.
S'ha de remarcar el preciosisme de la interpretació, la sobrietat i l'elegància de l'actriu Rosa Renom com a narradora en una imatge de la Rodoreda més coneguda de l'època de Joaquín Soler Serrano en blanc i negre; la potència fugaç i monologada de Joan Anguera en el paper del Senyor; l'esforç multidisciplinar de l'actor Pepo Blasco fent de Pres o d'Home del Garrot; i més discrets, la Marastra, amb l'actriu debutant Sara Morera; Roger Vilà, el Noi del Ferrer; o el que es pot considerar el principal protagonista, l'actor Francesc Colomer (revelació d'aquella inoblidable versió de «Pa negre») en el paper del Noi. I encara l'estètica d'il·luminació i escenogràfica del muntatge: dos grans murs, gran arbre esqueixat que fa de pont, projeccions subtils sobre els murs, gabial del pres, tron del manaire, nena de nina i atmosfera de caracterització de gènere fantàstic.
Però, malgrat tot això, crec que la majoria dels espectadors de «La mort i la primavera» no poden anar més enllà del que el mateix Joan Ollé els adverteix en el programa de mà: “«La mort i la primavera» està situada en un petit i al·lucinat poble de muntanya fora del temps i la geografia, sense escola ni església, però amb un riu que el travessa per sota, on els seus habitants es regeixen per lleis terribles que podrien recordar societats primitives, però també la inhumana crueltat que presidia la vida i la mort als camps d'extermini nazis.”
A l'anomenada “Generació del 14-O” —com la que ha aixecat acampada a la Plaça de la Universitat, hereus del 15-M i en protesta de totes les protestes—, francament, em sembla que és demanar-los massa que vegin en la posada en escena críptica de «La mort i la primavera» la simbologia de la barbàrie nazi del segle passat i el perill que la mateixa barbàrie es reprodueixi ara amb una cara renovada. En canvi, demanar-los que es deixen emportar per la riquesa poètica i lingüística de Mercè Rodoreda és una altra cosa, però deixant de banda les teories i suposicions dels estudiosos que, ni abans ni encara avui, han tret l'entrellat d'aquesta excepció d'estil tenebrós de la Rodoreda en relació a la seva obra lúcida i realista més coneguda.
Desconec l'interès tan respectable com admirable per «La mort i la primavera» del director Joan Ollé com dels coproductors de l'obra —Festival Temporada Alta i Teatre Nacional de Catalunya—, però posats a gratar en la literatura menys popular de Mercè Rodoreda diria que, fugint de les seves històries més realistes, hi ha una valuosa mina per explotar a «Quanta, quanta guerra...», tant o més visionària i tant o més profètica, dissortadament, per part de l'autora, sobre la crueltat i la inutilitat de totes les guerres. Allà, el protagonista, un adolescent de quinze anys, amarat d'idealisme i amb ganes de llibertat, decideix enrolar-se al front republicà amb un amic. Desenganyat, quan en torna a fugir, viu un seguit d'aventures fantàstiques en un recorregut per viles i boscos on la delicadesa de la poètica endolceix el foc encès de la crueltat. ¿«Quanta, quanta guerra...», doncs, la temporada vinent...? (...)
