La motxilla de l'Ada

informació obra



Companyia:
Teatre al detall
Composició musical:
La Tresca i la Verdesca
Sinopsi:

La identitat sexual té més a veure amb els òrgans sexuals que tenim entre les cames o amb allò que tenim al cap? S’ho han preguntat els membres de la companyia Teatre al detall en imaginar una nova història (la tercera) protagonitzada per uns personatges femenins i, més concretament, per nenes capaces de vèncer les seves pors. La protagonista d’aquesta ficció basada en molts casos reals ho és força, de valenta. Quan va néixer es deia Adam i des de ben petit sentia que la motxilla invisible que duia (aquella que tots i totes portem i que anem carregant al llarg de la vida) li pesava massa. Cada condemna a la manera com se sentia, cada crítica a allò que li agradava, a les coses amb les quals se sentia identificada, afegia més pes a la motxilla. I ja no podia més. Somiava que era una nena i se sentia feliç, lleugera i lliure. Així que un dia va decidir “perdre la motxilla” i, amb la motxilla, també va perdre l’“m” del seu nom i l’“m” de masculí... i es va convertir en l’Ada.

La motxilla de lAda tanca una trilogia escènica i musical dedicada a les “nenes valentes”. Va començar amb LEndrapasomnis, en què una nena de nom Dormissona aconseguia vèncer les pors que li feien perdre el son i va continuar amb La nena dels pardals, un relat inspirat en un episodi de la història recent de la Xina en el qual una altra nena, la Ming Li, s’enfrontava a les lleis d’un dictador i ens mostrava la saviesa innata dels infants en salvar uns pardals injustament acusats de malmetre les collites. Totes dues han estat propostes amb un gran èxit. De fet, LEndrapasomnis (2014) va ser Premi de la Crítica al millor espectacle per a públic familiar i La nena dels pardals (2017) va tenir dues candidatures als premis Max i es va endur el Premi de la Crítica i el Butaca al millor espectacle per a públic familiar, a més del premi de la Mostra Igualada i el premi Enderrock de la Crítica al millor disc per a públic infantil i familiar.

Crítica: La motxilla de l'Ada

01/06/2021

Emocional i revelador

per Jordi Bordes

La motxilla de l'Ada és, per ara, la peça més compromesa de Teatre al Detall (de nou acompanyats per La Tresca i la Verdesca –ara amb el sobrenom de Els tietes). Xavi Idàñez i Txell Botey van derivar la seva companyia de teatre cap al familiar, arran de la seva paternitat. A mesura que les seves criatures creixen, els muntatges guanyen en complexitat dramatúrgica. I ara, proposen una accidentada conferència dels pares de l'Adam i l'Ada. Una sensible peça escrita per Jordi Palet i amb la direcció de Joan Maria Segura. S'han sabut acompanyar molt bé en els seus darrers treballs per signar peces ambicioses, també en la posada en escena. La música en directe és tota una festa (i un privilegi) i les projeccións són indispensables per aprofundir en el món i els descobriments de la persona protagonista que el representa el pare, la mare i la pròpia motxilla. Preciós i revelador. Emociona per moments i diverteix, en altres (enganxifosa cantarella la de les colònies d'estiu!). Aquella motxilla que resulta traumàtica a El pequeño poni, en aquesta peça acaba tenint una ànima esclatant.

De fons, la discussió del gènere d'un fill/a i les pressions (voluntàries o no) de la societat que encarrila a un tipus de vestuari, de joc i de comentaris si és fill o si és filla. Els pares primer no se n'adonen, després intentgen dissimular-ho i, finalment, enfronten el repte alliberant l'ànima i retirant els prejudicis amb un discurs generós i fet a partir de l'escolta.

A Llepafils, parlaven de la nena que tenia manies en el menjar; a L'endrapasomnis, dels malsons infantils; a La nena dels pardals, escenificaven el conte homònim que parla d'un fet històric a la Xina de fa dècades. Ara, afronten un tema de debat social, que obliguen a revisar comportaments i normalitzar situacions, que fins fa dos dies es prenien com de drames familiars en la intimitat. La forma teatral és molt àgil, festa des de l'honestedat dels pares que van canviant el filtre de les ulleres al costat de la seva criatura, de 9 anys. No especulen en què passarà al futur. Símplement, decideixen conviure el present i eliminar els prejudicis per donar seguretat i estima a qui més ho necessita (i que fins llavors, es refugiava en els secrets de l'àvia i dels dibuixos). I aconsegueixen emocionar amb un silenci immens i esclatar d'alegria amb el vídeo final. Hi ha molt a aprendre. Sempre. Aquesta és la joia de viure i de veure històries petites i invisibilitzades al carrer sovint, que esclaten a l'escena amb una vitalitat corprenedora.