Sembla que el teatre de barraca demana precisament això, una “barraca”. A «La niña gorda», de Santiago Rusiñol, li ha tocat la convencionalitat clàssica a la italiana de la Sala Tallers del TNC i l'esperit i l'atmosfera de la “barraca” queda molt lluny del que la novel·la, conte o relat en qüestió demana. És a dir, fa la impressió que, continuant amb l'acarament que els estudiosos fan entre «La niña gorda» de Santiago Rusiñol i «La Ben Plantada» d'Eugeni d'Ors “Xènius”, a la grotesca peça rusiñolesca se li hagi volgut concedir la finor i estètica noucentista de “Xènius”.
I no perquè l'actor i també adaptador, Jordi Oriol, no carregui les tintes sobre el retrat que Rusiñol fa d'aquesta mossa de considerable tossa i creixença, de tanta tossa i tanta creixença, que finalment els seus pares la van endossar a un domador perquè l'exhibís a les barraques de fira amb les feres i altres fenòmens humans de l'època.
La peça, molt breu, només una hora clavada, compta amb la força de la paraula rusiñolesca, una de les més moderades lingüísticament de l'autor amb només algunes llicències prenormatives, i que l'actor Jordi Oriol modela i expandeix envers l'auditori molt bé i, sortosament, no permet que se'n perdi cap matís.
La sorpresa del muntatge és la pianola autònoma amb les partitures encunyades tan romàntiques, pianola teledirigida per l'equip tècnic del TNC que acaba agafant vida pròpia i posant sonorament l'ambientació de la “barraca” que es trobava a faltar.
Llàstima, però, que un relat que estimula la imaginació sobre el món dels monstres humans i els fenòmens marginals de la humanitat, no hagi comptat amb una escenografia més suggeridora, més freak, si voleu, fins i tot, tractant-se d'una peça breu, fent que els espectadors —ara conservadorament “noucentistes” des de la seva butaca— adoptessin el paper dels visitants populars de fira de l'època i acudissin al TNC amb la mateixa expectació i la mateixa por pel desconegut per descobrir allò que es descriu com a perfil més grotesc de “la niña gorda”.
Diria, doncs, que tant Jordi Oriol, adaptador, com el director Xavier Albertí han optat més per l'enaltiment de la novel·la, jugant estèticament a favor de la paraula, amb ganes de fer-li justícia, tenint en compte que Santiago Rusiñol la publicar el 1917 i que fins i tot va ser premiada en els Jocs Florals d'una època en què els membres del jurat eren antifabrians i antinoucentistes i partidaris de la genuïtat catalana, tal com exposa Raül Garrigasait en un article sobre Rusiñol quan diu: “Davant l'escassetat de novel·les presentades, la van haver de premiar com qui s'empassa un gripau.” (...)
