Rusiñol va ser un futur Dalí, capaç de construir-se un personatge de sí mateix però alhora ser destructiu amb les bones formes hipòcrites noucentistes. Va adaptar les formes d'un bufó, com a artista acomodat del segle XX, com un Pulcinella despert en aquest gran guinyol de la vida social. La niña gorda és un grand guignol a una sola veu. La decisió que aquesta novel·la, carregada de divertits excessos, protuberàncies modernistes i sortides de mare ben populars, s’hagi adaptat a un sol actor força que aquest sigui el propi Santiago Rusiñol. Aquell autor de L’auca del senyor Esteve o dels romàntics jardins pintats, es revel·la com un autor d’àcida punxada literària, carregant les tintes per ridiculitzar els seus companys intel·lectuals. Oriol amb la veu i la gestualitat (molt marcada i alhora continguda, però que segur que anirà creixent a mesura que creixin el nombre de funcions) construeix una patètica peripècia d’una desafortunada nena que va néixer amb acromegàlia i que els pares accedeixen a què es converteixi en atracció de fira.
El despropòsit de la situació ben exagerada porta a altres novel·les adaptades de fa un segle com aquella de La tardor barcelonina de Francesc Pujols o encara la de La monja enterrada en vida de Jaume Piquet. Si en el primer, Fèlix Pons proposava una adaptació que es feia amb un músic i un narrador que il·lustrava en directe la desventura d’aquella novel·la per entregues, en la segona l’acció arribava al seu extrem. Nao Albet i Marcel Borràs convertien aquesta monja en una asiàtica que es defensava amb arts marcials! Res de tot això es pot fer amb un sol actor i una pianola. Però el motiu és el de despullar l’escena i narrar més que representar l’acció per donar major valor a la paraula. I aquí, Rusiñol caça formes ben populars amb barbarismes i amb jocs fonètics de paraules. La mirada (fina i desperta) d’Albertí i Oriol han fet que quan parli de bandera, faci un gest d’esternut que linqueja directament amb la polèmica de Dani Mateo, per exemple.
La relació de Xavier Albertí i Jordi Oriol ve de l’Institut del Teatre amb la presentació de La caiguda de l’H (que posteriorment, ha reversionat Oriol com La caiguda de l’H). Ara fa un parell d’anys van repetir en l’aventura de tensar el llenguatge de Shakespeare per entaforar-li reflexions de Camus, amb la barreja de La tempesta i La pesta per convertir-la en L’empestat.
Aquí, Jordi Oriol no desfà la semàntica ni la sintaxi. En té prou en anar abocant les glopades imaginatives de Rusiñol. Es pot imaginar l’autor enriolat, escoltant la pianola i fent l’embolic cada cop de majors proporcions. No hi ha pietat per a la pobra niña gorda que, tot i així, raona la seva acceptació a mostrar-se en públic, creient en el miratge de l’amor. Oriol fa de contista de manera similar a quan va compartir amb Josep Pedrals aquell còmic i equívoc Els comptes de la lletera.
