La nit de Helver

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Alba Florejachs, Sergi Torrecilla
Escenografia:
Xesca Salvà
Il·luminació:
František Fabián
Composició musical:
Michal Pavlívek
Autoria:
Caryl Churchill
Adaptació:
Marc Chornet
Direcció:
Joan Peris
Sinopsi:

Un drama íntim, "apretat com el puny d'un nen quan te por". Un menjador, un parell de persones i darrera la finestra ja arriba la destrucció.

Aquesta història té el seu origen al nostre passat en un país europeu inconcret als anys trenta, quan el règim feixista aconsegueix fer-se amb el poder.

Un home i una dona han creat una relació estranya entre ells basada en la dependència: Helver és un malalt mental i Karla entén que dedicar-se a ell és una manera de fer penitència ja que en un moment de la seva vida va donar a llum un nen malalt al qual va abandonar. Ara tots els sentiments de la dona es projecten en aquest jove, sense ser-ne ni mare ni germana.

El menjador, fins ara un refugi segur per la Karla i el Helver, es converteix en un parany per a tots dos.

Crítica: La nit de Helver

03/12/2015

Una història crua que necessita d'una direcció de matisos

per Jordi Bordes

La cartellera té aquestes curiositats. Al Grec, es va poder veure per primera vegada una versió de "La nit d'Helver" a càrrec d'una companyia  de Sarajevo. Ara, el director Pavel Bsonek proposa una remirada amb actors catalans. L'obra, que agraeix la intimitat, té el seu espai idoni a l'Atrium i la història impacta amb aquells que arriben despistats a la sala de l'Eixample.

 La direcció aposta per la contundència de la història quan seria molt més profund si s'indagués amb els matisos sobre les contradiccions del personatge femení. Tal i com el presenta ara Alba Florejachs (cal agrair-li la valentia de traslladar-se del seu espai de confort de la comèdia a un drama sense pal·liatius) és massa pla, li falta una construcció interior que doti de tridimensionalitat les seves emocions. Florejachs ja va fer un paper, que flirtejava comèdia amb drama a "Desdèmona" (Sala Muntaner, 2014).

Pel que fa al paper de Sergi Torrecilla compleix molt bé amb la simplicitat del seu personatge. Aquesta il·luminació i aquest espai sonor del 0 al 100, del blanc al negre, és molt més coherent amb el món de premi i càstig d'aquest deficient mental, el quye torna a casa just després d'increpar uns veïns del barri, "els carronyosos".

 La pregunta que cal fer-se és on hi ha el conflicte principal: en l'error del nen o en la decisió ressentida d'aquesta mare que el cuida. Tot i que sigui el fill el que domina l'acció en bona part de l'obra, és la mare que li cedeix. Fins que esclata en ràbia i decideix, aquella nit, revelar-li aquell gran secret que explica perquè viuen junts, ells dos, en aquell pis humil. La versió de l'Atrium ha decidit escurçar una escena, cosa que encara sobta més el salt de per què la mare decideix que el noi ha d'escapar. L'amenaça arriba, de sobte, sense haver-hi insinuat gaire pistes, si més no a ulls d'un espectador convencional. Potser si la pregària evoqués el Talmud...


Trivial