A Josep Julien li van els antiherois. De fet, són els personatges ideals per retratar el patetisme de bona part de la societat occidental del segle XXI, la millor manera de riure'ns del que reflexa el mirall sense massa dolor. Què passaria si un dissortat secundari decidís prendre la iniciativa? Què passaria si s'ho jugués tot a una carta i resultes, momentàniament, la bona? Somniar amb un cert èxit és correcte però pot ser patètica la manera d'aconseguir-ho. Santi Ricart cavalca en una ficció divertidament desmesurada. D'aquelles anècdotes que omplen les tertúlies de després de dinar, sempre afegint algun element nou com qui vol atrapar els nebots més inquiets amb la història més apassionant. Certament, la narració en present continu, sorprèn el mateix protagonista. Ell pren decisions que no havia previst. Sempre és una sortida endavant. De fet, es troba delinquint i venjant-se sense premeditació. Una mica com aquell dissortat mafiós de poca monta d'El bon lladre (que va interpretar magistralment Julien fa uns anys). De fet, en la seva persecució (que seria hoollywodiana si arribés a bon port) hi ressona la cursa de Bonobo. Però ara, escapant-se del laberint del terrorisme i la violència institucionalitzada de la policia. Aquí, els mossos són respectuosos amb el delinqüent.
El peix kiwi funciona com una metàfora. Com l'espoleta pel que, segons el protagonista, es veu capaç de tot; de sortir de les seves frustracions. Sovint, per sortir de la grisor dels vestuaris de la generació adulta (rondant la cinquantena) en comptes de la samarreta negra s'opta per una camisa estrident, hawaiana, i no hi ha més remei que aguantar el somriure i aquell posat de convençut (per no abatre's amb la cara de ridícul en descobrir que el vestuari correspon als joves de la trentena i que el posat és patètic, de Bonnie Prince Billy; com delata El matrimoni Arnolfini dels amics de les Arts).
La comèdia, que atrapa per la seva peripècia de thriller (que no convé desvetllar) parteix del món dels fills de l'Institut del Teatre: de la professió d'artista mitificada i amb un immens femer a les catacumbes, que tothom procura escapoli-se'n. L peça s'atreveix a parlar de les famílies teatrals, d'incorporar els locals de referència per on transiten aquestes feres ferides de l'escena. és un petit món de vanitats que provoca el riure a qui el coneix (que pot ser de la família o be un espectador consumat de fa un grapat d'anys). El relat és també per a públic que debuti a l'escena. En realitat, al món de l'espectacle hi ha la necessitat de triomfar per no ofegar-se en la misèria. Els artistes només poden viure en mode èxit, com comenta Patricia Font a la seva novel·la Plagio.
El protagonista assumeix, sense pensar-s'ho, una acció tipus Bonnie & Clide, un Thelma& Louise heroic, si calgués. Però en realitat, es descobrirà amb el seu posat preferit: fent de ninot de neu per passar desapercebut. I el kiwi fa temps que ha estat devorat pels microorganismes. Nao Albet i Marcel Borràs van debutar com a dramaturgs (estudiaven batxillerat a l'instutit, encara) amb Guns, childs and videogames (Radicals Lliure, 2009). En el seu ensopiment de dissabte a la tarda adolescent provaven barbaritats com grapar-se el cul o empassar-se un peix de la peixera. Veient la putrefacció del kiwi, ara, probablement, ja no ho farien... Aquesta increïble nit del peix kiwi té aquella gosadia que interpreta un personatge de mitjana edat (i no, el jove sobradament preparat) que comprova que el seu cos i reflexes no reaccionen tant bé com esperaven.
