La noia de la làmpada

Teatre

informació obra


L'actriu Marta Aran va donar-se a conèixer amb La pols. Ara debuta com a autora amb un altre text de personatges insignificants que viuen les seves contradiuccions amb la major de les dignitats possibles.
Intèrprets:
Lara Díez, Marta Vila, Andrea Portella
Direcció:
Marta Aran
Escenografia:
Sergi Corbera, Laura Clos (Closca)
Il·luminació:
Xavi Gardés
So:
Xavi Gardés
Vestuari:
Sergi Corbera, Laura Clos (Closca)
Producció:
Bitò Produccions, Flyhard Produccions SL
Dramatúrgia:
Marta Aran
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí


L’Alba, una dona lluitadora i que sempre ha intentat fer-se un nom en el món artístic de l’art, està en un moment decisiu de la seva carrera. Ha de demostrar al seu cap, que és apta per ser la nova directora de la galeria on treballa i que és capaç de fer una programació de qualitat en una fira nacional. Tot això, seria fàcil per a ella, si no fos perquè té un embaràs de risc i no pot assumir totes les responsabilitats que ella voldria, per culpa del seu estat de salut.

Crítica: La noia de la làmpada

12/10/2017

Llum blanca i directa però li costa definir ombres

per Jordi Bordes

L'actriu Marta Aran s'ha atrevit a debutar com a dramaturga. Ho fa amb una peça íntima, generacional, de conflicte de parella i controvèrsia laboral. És un treball que apunta maneres, amb una interpretació molt realista i pròxima, que genera empaties i antipaties. La noia de la làmpada beu molt del to de La pols, uns comportaments humans que vvan de la bondat a la maldat, de la confiança a l'engany i que insinuen moltes ombres en la relació d'aquests personatges. La trama és molt generacional: com assumir la maternitat si encara s'està construint un lloc de treball estable i digne.  Alba, el personatge central pateix l'ambigüitat d'haver-se aprofitat d'una idea de la germana i que, dècades més tard, comprova com passa a ser la víctima d'una situació similar. El amors són molt fluctuants prò un fill és per a sempre. Aquest repte pot sermblar massa per a la protagonista. Hi ha una història amagada, insinuada només, en la que es dibuixa les tensions entre dues germanes qe les incita a separar-se i no parlar-se en anys. I a una mare que deu haver mort i que implica un cert retrobament. Són elements que, probablement poden donar més profunditat,  a una peçaa que, per alguns moments, es limita a l'acció central. I sense poder ensenyar ombres i clarobscurs molts personatges queden en la safata dels bons i en la safata dels dolents en el quadre final. 

El treball dels actors és meticulós i preciosista. Perquè saben justificar l'ambició i disfressar-lo, si cal, amb argumentacions retòriques falses. Ells ho saben. Però els dóna un cert consol a la seva escarmentada consciència. La subjectiitat del que és art, torna a aparèixer puntualment sense ganes d'embrancar-s'hi gaire (i fa ben fet; ja hi ha Merda d'artista o Art que ho retraten prou bé). L'espai és net i efectiu. Els elements es transformen de forma senzilla per viatjar d'una galeria d'art a una casa particular o un hospital. L'obra, finalment, transmet una buidor d'una joventut que se sent atrapada i opta per abandonar, potser...

Trivial