Un jove intenta retenir un desconegut que ha abordat a la cantonada d'un carrer, mantenint amb ell una conversa, en una nit en què es troba desesperadament sol. Li parla del seu univers. Uns suburbis on plou, on un se sent estranger, on ja no es treballa; un món nocturn que travessa per fugir, sense girar-se; li parla de tot i de l'amor com mai se'n pot parlar, excepte amb un desconegut com aquell, potser un nen, silenciós i immòbil.
Una nova posada en escena de La nit just abans dels boscos. Ara, amb el privilegi de sentir el text original francès, amb la sonoritat que el propi Koltès va imaginar, fa 40 anys. Certament, d'aquest monòleg, que sovint captiva tant actors com directors, sempre presenta nous estímuls. Al Temporada Alta del 2006 va ser Àlex Rigola que va imaginar un monòleg a 4 veus. Molt més recent és la proposta de Roberto Romei i Òscar Muñoz (2013) que han presenta,t probablement, el protagonista més còmplice.
L'actor Eugène Marcuse apareix en una escena buida, només acompanyat per unes bombetes que pengen del sostre i uns vidres estesos a terra, que fan de mirall, puntualment. L'actor juga amb un regiustre de tons de veu notable, des del xiuxiueig a la semideclamació. Les llums, generalment laterals, coincideixen amb la posada en escena d'En la solitud dels camps de cotó (TNC, 2017). De fet, hi coincideix molt l'espai i el tipus de personatges sòrdids imaginats per Koltès (un carrer fosc i humit, personatges vulnerables que mantenen un duel entre el desig i la por). La dificultat de comunicació també coincideix amb aquesta literatura carregada d'imatges amb una frase inacabable. És un passatge que convida a imaginar i a ,potser, despertar els petits inferns personals de cada espectador en el seu interior. Hi ha una soledat que desarma. Com L'estranger de Camus (Lliure, 2013), la sensació de ser diferent, de ser marginat, presenta un cos fràgil disposat a rebre la incomprensió d'una societat adormida, egoista i gens empàtica.
