L'autor i director argentí Mariano Pensotti i el Grupo Marea, col·lectiu integrat per ell mateix, l'escenògrafa Mariana Tirantte, el músic Diego Vainer i la productora Florencia Wasser, són convidats habituals ‒i de luxe‒ del festival Temporada Alta. El cap de setmana passat van desembarcar a El Canal de Salt amb el seu darrer projecte, La obra.
El muntatge, una pura ficció presentada en format de teatre documental ‒amb testimonis, relats de vida, fotografies i, fins i tot, un breu reportatge televisiu‒, explora la influència que l'art ‒i, més concretament, el teatre‒ pot tenir en la vida dels qui hi participen o en fan, ni que sigui esporàdicament. I alhora que constitueix un complex i estimulant assaig escènic sobre el poder de la invenció, La obra deixa al descobert diferents estrats i rastres de la violència subjacent a les societats actuals.
L'escenografia consisteix en una paret semicircular sobre un dispositiu giratori que gairebé mai no s'atura i va deixant al descobert determinats elements mentre en tapa d'altres, en una dialèctica d'ocultació-revelació que juga amb el dins i el fora, l'anvers i el revers. Aquesta concepció escenogràfica, que és deutora de la idea del món com a representació, fa pensar en “El circular Coliseo / desta máquina terrestre” que apareix a la Loa de Calderón de la Barca per a l'acte sacramental El gran teatro del mundo. De fet, Pensotti va afirmar en roda de premsa que el Barroc ‒i, molt especialment, la pintura de Velázquez‒ havia estat una gran inspiració per a construir La obra. L'estructura dissenyada per Tirantte ‒i redimensionada pel treball lumínic de David Seldes‒ serà recoberta, en un moment donat, amb mòduls que fan visible la decadència material ‒correlat de la moral‒, mentre que el seu interior, habilitat com a pantalla còncava, acollirà vídeos de Martin Borini, un altre dels col·laboradors habituals del Grupo Marea.
L'espectacle, que parla d'una obra inclosa dins una altra ‒triple pirueta metateatral‒, arrenca amb el relat d'un tal Walid Mansour, que l'any 2019 va viatjar a un petit poble argentí anomenat Coronel Sivori. Al centre del dispositiu, el director libanès ‒interpretat per l'actor sirià Rami Fadel Khalaf‒ ens explica la seva recerca entorn del misteriós projecte artístic d'un tal Simon Frank, jueu polonès supervivent dels camps d'extermini que havia arribat l'any 1962 a aquell poblet a dos-cents quilòmetres de Buenos Aires.
Els cinc actors argentins ‒esplèndids Alejandra Flechner, Diego Velázquez, Susana Pampin, Horacio Acosta i Pablo Seijo‒, situats a la part exterior del mecanisme escenogràfic, evoquen les primeres impressions dels vilatans sobre el polonès. Simon Frank va començar a construir quelcom misteriós, que alguns deien ‒hàbil ús dramatúrgic del rumor‒ que seria una granja de porcs i d'altres, fins i tot, una sinagoga, però que va acabar revelant-se com una gran escenografia on el nouvingut representaria la història de la seva vida. Els habitants de Sivori van anar sent incorporats per Frank al seu projecte teatral ‒els sets escenogràfics es multiplicarien fins a reproduir una part de la vella Varsòvia‒, i ara recreen per a Mansour les seves experiències com a actors d'aquella obra.
D'una banda, hi ha la megalomania de Simon Frank, que pretén construir una “Nueva Varsovia” a la pampa argentina, en el que possiblement sigui una temptativa de sublimació-expiació d'una culpa inconfessa; de l'altra, assistim a la constatació, a través dels diversos relats de vida, de l'efecte transformador que el fet de participar en una ficció artística pot tenir sobre les persones. Així, entre els paisans integrats ‒com a intèrprets, figurants o tècnics‒ en una obra teatral que duraria quaranta anys, hi ha una cantant frustrada que s'hi implica emocionalment fins a extrems insospitats; un electricista que, interpretant un nazi, descobreix quelcom molt fosc dintre seu; i una activista per a qui la millor forma de no anar a raure a un camp ‒de concentració‒ acaba sent fer d'actriu en un altre. Però, després d'un fet inesperat que capgira l'ordre de les coses, els veïns acaben esdevenint còmplices involuntaris d'un encobriment atroç. Així, el frau desvirtua un entusiasme col·lectiu que era genuí.
Qui era Simon Frank? On queda la veritat i què la construeix? La ficció pot redimir-nos? La proposta falsament documental de Pensotti mostra que la invenció ‒l'art‒ és indissociable de la vida, ja no com a doble o rèplica, sinó com a indagació identitària que ens confronta amb la impostura ‒igual com els passa als implicats en l'obra de Frank, mai no deixem d'editar o remodelar el nostre relat‒. La paraula traïció conté el gest autoconscient del director argentí, reflectit obliquament en un joc de miralls encarats els uns amb els altres. S'imposa també la pregunta, angoixant, d'on és l'original entre tant simulacre. De vegades els impostors commouen més que les persones reals ‒diu el director libanès‒. Vet aquí un esbós de poètica.
Crítica publicada a Núvol el 8 de novembre de 2023
