Norberto Llopis Segarra es defineix com a filòsof, coreògraf de les paraules i performer centàuric. Els seus enunciats porten la llavor de la rebel·lia i salten del sentit a la forma. Amb La operación vol qüestionar –intervenir– els límits de l’escena i del fet teatral. S’empara de l’essència de l’obra de la poeta nord-americana Gertrude Stein (1874-1946) –coneguda, sobretot, com a col·leccionista d’art i gran amfitriona dels escriptors de la generació perduda i artistes com Matisse o Picasso– la voluntat de restablir els significats originals de les paraules, operant sobre les convencions. El present continu de la peça, amb evidents conseqüències metateatrals, està fet de concatenacions sintàctiques, bucles semàntics, variacions lèxiques, paradoxes i, fins i tot, acudits sobre fenomenologia.
Els mots “obra” i “operació” procedeixen de la mateixa arrel llatina, però Llopis tria la segona, que permet posar l’èmfasi en la idea d’intervenció. Quan entrem, està assegut sobre un terra del tot empaperat amb cartells on podem llegir paraules, sintagmes, fórmules matemàtiques, sil·logismes i interrogacions. El dispositiu escènic, a càrrec de Jorge Dutor, compta també amb tot de cordes i politges que permeten hissar determinats papers, per destacar-ne el missatge. Els colors que determinen la composició cromàtica –no només espacial i objectual, sinó també indumentària– són el negre sobre blanc de l’escriptura i un taronja fosforescent –alternat amb marró cartó– que aporta vistositat. La barra inclinada esdevé signe –o emblema– de juxtaposició i confrontació; també de derivació.
A la manera de Stein, Llopis planteja l’escena com a paisatge, sense tensió dramàtica ni acció. Més que actuar, enuncia el que està (pre)escrit –també des del doblatge en anglès, que en un moment donat llegeix, fingint que ha oblidat el text– i ho desplaça, afegint-hi a més una coreografia amb funcions rítmiques i mnemotècniques. Rere l’aparença d’atzar, hi ha esquemes prefixats –“Está dado que se dé en este dado”– que el performer recorre o actualitza amb la seva enunciació i evolució per l’espai. Amb el seu estil lúdic i humorístic, Norberto Llopis Segarra incideix en la impossibilitat de l’acció –atacant, sense explicitar-ho, la noció de drama– i ens desafia amb una idea de teatre en què per entrar calgui ser dintre. O era a l’inrevés? En qualsevol cas, us recomanem deixar-vos portar per l’enginy d’aquest enredaire il·lustrat.
Vegeu la crònica sobre el festival TNT publicada a Núvol el 3 d'octubre de 2024
