La parola canta

Teatre | Musical

informació obra


Intèrprets:
Peppe Servillo, Toni Servillo
Producció:
Teatri Uniti di Napoli
Interpretació musical:
Vincenzo Di Donna (violí), Luigi De Maio (violí), Gerardo Morrone (viola), Antonio Di Francia (violoncel)
Companyia:
Societat Dr. Alonso
Direcció:
Tomàs Aragay
Sinopsi:

Van ser al Lliure la temporada passada amb Le voci di dentro de De Filippo i hi tornen ara amb un recital de cançons, poemes napolitans i fragments de teatre, acompanyats pel Solis String Quartet. Són Peppe i Toni Servillo.

Un concert, un recital, una festa feta de música, poesia i cançons que celebra Nàpols, la màgia eterna de la seva tradició viva, la importància de la trobada entre èpoques i de compartir la cultura al màxim.

En aquesta ocasió especial, Peppe i Toni Servillo, amb el valuós i suggestiu suport del Solis String Quartet, cantaran poesia i recitaran cançons fent reviure i retent homenatge a algunes de les fites més altes de la cultura escènica napolitana d’entre la literatura, el teatre i la música: d’Eduardo de Filippo a Raffaele Viviani, d’E. A. Mario a Libero Bovio, i fins a veus contemporànies com les d’Enzo Moscato i Mimmo Borrelli. Un filó inacabable de fantasia i riquesa poètica d’on neix i es nodreix la creativitat escènica extraordinària de Peppe i Toni Servillo.

Crítica: La parola canta

27/02/2016

eclosió de napolitanitat

per Francesc Massip

Nàpols és, permeteu-me l'oximoron, un enorme microcosmos que pren força i singularitat de les innombrables estratificacions culturals que s'han assaonat als seus rodals. L'aclaparadora diversitat, els contrasts entre una vivacitat formiguejant i una laxitud paral·litzadora, la cremor dels carrers i la frescor dels innombrables temples i habitacles rupestres, els estira-i-arronsa, crits, violències, i la plàcida contemplació del golf des de San Martino o de la ciutat des del Castel dell'Uovo, tot aquest cau agitat de vida emergeix amb una plasticitat espaterrant de la veu i el cant de Peppe i Toni Servillo, dos gegants de l'escena napolitana que s'han empescat un espectacle bigarrat on reten homenatge a la ciutat partenopea. Una vetllada que comença amb el torrencial recitat de Peppe de l'endimoniada composició de Mimmo Borrelli, "Napule", un recorregut per tots els racons de la vida napolitana, en la llengua de Basile, que hagués fet aixecar de la cadira a aquell regidoret rosegaaltars de comunió diària, si anés mai a teatre (per a ell, la missa no deu ser teatre). Aquesta apoteosi de la paraulota, aquesta exaltació de les misèries, aquest cafarnaüm de la blasfèmia (no t'ho perdis, admirada Dolors Miquel) l'hagués deixat sense sang a les venes. Per tant, com que ja al primer embat hauria abandonat la sala, ja no hauria pogut refocil·lar-se amb l'altre cim de La parola canta : el Paradís que va construir Eduardo de Filippo per als fills de pare desconegut com "Vincenzo De Pretore". Sensacional! Tot plegat en un napolità lluminós i vibrant en boca de Peppe, que s'enfosqueix en el cant de son germà Toni. Alternant cançons clàssiques com "Maruzzella" o "Te voglio bene assaje", peces instrumentals a càrrec del Solis String Quartet i, molt particularment, els recitats de Peppe, La parola canta ofereix un tast agredolç de la captivadora i alhora inquietant napolitanitat.