«Me queda la palabra », canta Paco Ibáñez en la seva universal versió musical dels versos de Blas de Otero. Alberto Conejero, el guardonat autor de La piedra oscura , expressa el mateix sentiment quan s’enfronta al rescat de la història de Rafael Rodríguez Rapún, l’últim amant de Federico García Lorca, amb qui el poeta i dramaturg va compartir el projecte teatral de La Barraca. El creador de Jaén també s’aferra a la radicalitat de la paraula i a la força de la transmissió oral per construir un emotiu relat en contra de l’oblit i en defensa de la recuperació de la memòria històrica.
El muntatge, amb una direcció de Pablo Messiez atenta als més mínims detalls, rep aquests dies una calorosa acollida al Lliure de Gràcia. La sacsejada que aquesta posada en escena produeix està plenament justificada. En aquest espectacle les paraules de profund sentit poètic no se les enduu el vent. Ben al contrari, la força del seu lacerant missatge queda clavada al cor de tots els espectadors.
L’acció es desenvolupa en un hospital militar de Santander. El soroll del mar i l’olor del salnitre penetren a l’estança on Rafael (un Daniel Grao d’impressionant expressivitat) jau en un llit brut amb la camisa tacada de sang. El jove tinent, de 25 anys, ferit al front republicà, viu les seves últimes hores abans de ser executat. Al seu costat, un espantat vigilant de tot just 18 anys (a qui dóna vida un tendre Nacho Sánchez), armat amb un fusell, viu aclaparat per una situació tan terrible. Milita en el bàndol contrari, en el qual l’ha situat un atzar allunyat de qualsevol ideologia.
La realitat és que l’amic de Lorca va morir en un hospital del seu mateix bàndol. Tot i això, Conejero ha canviat els fets per construir un relat que parla de les absències, començant per la del poeta i continuant pels més de 100.000 morts enterrats a les cunetes, però sobretot incideix en la importància que persones distants en les seves posicions es trobin i descobreixen, durant la seva forçada convivència, com l’enemic pot arribar a convertir-se en un amic a través del diàleg.
El jove Sebastián, que tan sols dirà el seu autèntic nom al final de l’obra, es resisteix a escoltar el presoner. Ell és allà per complir ordres, però Rafael és insistent i acaba embolcallant-lo en la xarxa de les seves confessions. El dolor, l’angoixa i la culpa apareixen fins a encomanar l’imberbe soldat, que acabarà despullant els seus sentiments en comunió amb el seu oponent. Un magnífic espectacle resolt amb una eficaç posada en escena.
