La Podrida és la història d'en Nil i la Lena, dos germans que, malgrat estimar-se molt, semblen haver triat camins oposats a la vida. El Nil, un home de negocis ambiciós i assedegat d'èxit. La Lena, una assistenta social que intenta fugir del seu passat de petita burgesa. La podrida parla del sentiment de competitivitat inherent en l'home i d'una societat que, cada cop més, ens empeny a donar una imatge prefabricada de la nostra felicitat, real o no, això és el de menys. El que importa és semblar més feliç que el veí, i postejar a tort i dret fotos dels nostres meravellosos viatges i desenfrenades festes per tal d'ocupar un lloc ben preeminent a la retina de tothom i a la societat de cartó-pedra que ens empenyem a perpetuar. Poder, ambició, estatus símbol, èxit social... en definitiva... una mentida... Podrida.
Al joc de la podrida guanya el que enganya millor. En aquesta peça, que agafa el títol del joc de cartes, guanya qui explica la història. Perquè el triangle (o hauríem de parlar d'una mena de pentagon amb dos vèrtexs absents?) entre un germà gran i la germana petita i el seu xicot, en realitat, és explicat des de la mirada d'ella. Tots dos nois són uns cràpules que es deixen entabanar pel físic despampanant de la parella del germà. ella és la responsable que va a visitar l'àvia, que manté diàleg amb el germà i també amb la mare (més preocupada pel bridge que per la seva mare de 104 anys!)
Probablement, si en algun moment el fil narratiu passés per la veu del seu xicot (també un bon jan, però que sempre està a punt de criticar la seva família política) o del germà gran (té més de secundari txekhovià que de Javier Daulte), es descobririen algunes ombres que la retratessin. Però Carla Torres és autora, directora i actriu i s'ha imposat un paper un punt trencador però, en el fons massa benèvol.
El millor de l'obra (que sap navegar bé de la comèdia al drama explotant l'ambició humana quan hi ha flaire de testament sucós) és la relació entre els dos germans, aquella relació d'amor i odi que els cunyats mai podran trencar, ni, possiblement, admetre. És una peça que entreté i retrata els petits egoismes, a batzegades, amb uns girs que no té la fantasia de "L'efecte perfecte" (per cert aquest cap de setmana hi ha doblet al Tantarantana amb dos bons títols) i en tot, cas explota les barbaritats familiars, al límit com aquell "Sota zero" de fa uns mesos. I ho presenta cruament, sense massa eufemismes, amb nines inflables en plena acció, si el cas s'ho mereix... per entendre el comportament de la protagonista.
