Després de l’esclat de Paisajes para no colorear, el director xilè Marco Layera aborda ara l’adolescència masculina. Una proposta sobre el patriarcat i les noves masculinitats.
En un món on continuen existint les guerres liderades per homes, on els crims per odi racial, LGTBIQ+FÒBIA i violència de gènere són perpetrats majoritàriament per homes, on molts d'ells continuen exercint la potestat de dominar i fer sofrir els altres, és on la pràctica de la tendresa adquireix un poder revolucionari perquè permet habitar altres masculinitats allunyades d'aquesta barbàrie i brutalitat.
A La posibilidad de la ternura, un grup de 7 joves xilens entre els 13 i 17 anys decideixen resistir-se al mandat cultural que els imposa ser agressius i autoritaris a través de la pràctica de la tendresa, entenent-la com l'energia necessària per transformar la seva duresa viril en afecte.
S'embarquen en la construcció de la seva pròpia masculinitat, enfrontant-se a la por de ser insultats, humiliats i marginats, obrint-se per primera vegada a la possibilitat de contenir-se els uns als altres i manifestar-se afecte lliurement plantejant-se una infinitat de preguntes: com ens modifiquem si no tenim cap model masculí de referència per adoptar? Què ens frena a mostrar afecte, a demanar afecte? De què tenim por? Quant d'afecte falta en la vida dels homes en la nostra cultura? Com ens resistim a mandat cultural que ens imposa l'agressivitat? Com defensem la tendresa? Com en fem una pràctica política?
La Re-Sentida signa una peça, novament, imprescindible. La brevetat de la seva estada recomanaria una reposició i que incorporés funcions per a instituts. La mirada sobre aquests nova masculinitat fuig del pensament primari majoritari, promogut inconscientment per la societat. A Paisajes para no colorear, la Re-Sentida va donar un cop de taula empoderador amb un grup de noies que deien escapar-se de sentir-se víctimes del masclisme imperant. S'empipaven, això sí, amb les seves mares, veritables víctimes del sistema i que, a sobre, el perpetuaven.
Ara, en aquest càsting de teatre amb joves de 13 a 17 anys els hi va aparèixer un grup que no responia al model de mascle que domina a instituts, places i camps de futbol. Es van trobar amb una bombolla per retratar la Natura salvatge. Els set components, igualment, el retraten assumeixen el paper antipàtic de l'agressor en una escena en què ells, habitualment són víctimes. El moviment, tot i que parlin de personatges de les cavernes que proven de matar un mamut que ha caigut al parany, és més aviat d'autòmats, amb uns cossos estirats i que ni colzes ni genolls es dobleguen i els peus saltironegen a gran velocitat. Una treball físic que recorda al muntatge que van portar l'any passat dins del Dansa Metropolitana a Oasis de la impunidad.
Vestits de festa d'aniversari, en realitat, són una crítica als models d'èxit, a la competència, a les armes i la valentia. Ells, és prefereixen dir dèbils, sensibles, dels que prefereixen plorar de frustració (perquè troben a faltar empatia arreu) que ofegar-se a casa. El gènere, l'heterosexualitat, és un discurs que no els hi cal entrar. Es reivindiquen com són i què els agrada fer (com ara, maquillar-se els ulls o vestir amb les faldilles de la mare) i abraçar-se i escapar-se de l'hora del pati perquè reben burles i provocacions. Un centaure desconfia. El camp era ple de cossos assassinats i, és clar, l'amenaça és massa pròxima i irracional.
De la por salten a la protesta. I més tard, a un alliberament catàrtic, tot arrencant la pintura que condemna el mamut, l'estrany (en definitiva, ells mateixos). El final arrenca amb un fragment de Madonna (Material Girl) i es completa amb una foto de grup empoderadora. Commou. I és molt recomanable com ho van ser les anteriors visites de La Re-Sentida per a revisar-ne al mirall, però sobretot, per celebrar un alliberament de la sensibilitat que, realment, és valent i imprescindible. Queda dit. Demà, és l'última funció. Ja cal que ho reposi Julio Manrique, si pot ser, en la temporada vinent...