La Re-Sentida signa una peça, novament, imprescindible. La brevetat de la seva estada recomanaria una reposició i que incorporés funcions per a instituts. La mirada sobre aquests nova masculinitat fuig del pensament primari majoritari, promogut inconscientment per la societat. A Paisajes para no colorear, la Re-Sentida va donar un cop de taula empoderador amb un grup de noies que deien escapar-se de sentir-se víctimes del masclisme imperant. S'empipaven, això sí, amb les seves mares, veritables víctimes del sistema i que, a sobre, el perpetuaven.
Ara, en aquest càsting de teatre amb joves de 13 a 17 anys els hi va aparèixer un grup que no responia al model de mascle que domina a instituts, places i camps de futbol. Es van trobar amb una bombolla per retratar la Natura salvatge. Els set components, igualment, el retraten assumeixen el paper antipàtic de l'agressor en una escena en què ells, habitualment són víctimes. El moviment, tot i que parlin de personatges de les cavernes que proven de matar un mamut que ha caigut al parany, és més aviat d'autòmats, amb uns cossos estirats i que ni colzes ni genolls es dobleguen i els peus saltironegen a gran velocitat. Una treball físic que recorda al muntatge que van portar l'any passat dins del Dansa Metropolitana a Oasis de la impunidad.
Vestits de festa d'aniversari, en realitat, són una crítica als models d'èxit, a la competència, a les armes i la valentia. Ells, és prefereixen dir dèbils, sensibles, dels que prefereixen plorar de frustració (perquè troben a faltar empatia arreu) que ofegar-se a casa. El gènere, l'heterosexualitat, és un discurs que no els hi cal entrar. Es reivindiquen com són i què els agrada fer (com ara, maquillar-se els ulls o vestir amb les faldilles de la mare) i abraçar-se i escapar-se de l'hora del pati perquè reben burles i provocacions. Un centaure desconfia. El camp era ple de cossos assassinats i, és clar, l'amenaça és massa pròxima i irracional.
De la por salten a la protesta. I més tard, a un alliberament catàrtic, tot arrencant la pintura que condemna el mamut, l'estrany (en definitiva, ells mateixos). El final arrenca amb un fragment de Madonna (Material Girl) i es completa amb una foto de grup empoderadora. Commou. I és molt recomanable com ho van ser les anteriors visites de La Re-Sentida per a revisar-ne al mirall, però sobretot, per celebrar un alliberament de la sensibilitat que, realment, és valent i imprescindible. Queda dit. Demà, és l'última funció. Ja cal que ho reposi Julio Manrique, si pot ser, en la temporada vinent...
