Després de l’esclat de Paisajes para no colorear, el director xilè Marco Layera aborda ara l’adolescència masculina. Una proposta sobre el patriarcat i les noves masculinitats.
En un món on continuen existint les guerres liderades per homes, on els crims per odi racial, LGTBIQ+FÒBIA i violència de gènere són perpetrats majoritàriament per homes, on molts d'ells continuen exercint la potestat de dominar i fer sofrir els altres, és on la pràctica de la tendresa adquireix un poder revolucionari perquè permet habitar altres masculinitats allunyades d'aquesta barbàrie i brutalitat.
A La posibilidad de la ternura, un grup de 7 joves xilens entre els 13 i 17 anys decideixen resistir-se al mandat cultural que els imposa ser agressius i autoritaris a través de la pràctica de la tendresa, entenent-la com l'energia necessària per transformar la seva duresa viril en afecte.
S'embarquen en la construcció de la seva pròpia masculinitat, enfrontant-se a la por de ser insultats, humiliats i marginats, obrint-se per primera vegada a la possibilitat de contenir-se els uns als altres i manifestar-se afecte lliurement plantejant-se una infinitat de preguntes: com ens modifiquem si no tenim cap model masculí de referència per adoptar? Què ens frena a mostrar afecte, a demanar afecte? De què tenim por? Quant d'afecte falta en la vida dels homes en la nostra cultura? Com ens resistim a mandat cultural que ens imposa l'agressivitat? Com defensem la tendresa? Com en fem una pràctica política?
Pobre José Miguel! Ja és ben veritat que cal estar sempre preparat pel pitjor, i desconfiar dels miratges massa harmoniosos. Tal i com ell mateix ens explica tot just iniciar-se el nou espectacle de la Re-Sentida, resulta que fa un parell d’anys, ell també va quedar del tot captivat per aquell altre espectacle de la companyia que portava per títol “Paisajes para no colorear”, i en el qual un grup de noies tan adolescents com ho és encara ell mateix, parlaven de la seva adolescència i de la violència masclista que amenaça constantment aquests cossos adolescents amb una honestedat i una proximitat commovedores. Tant va connectar José Miguel amb aquella proposta, que no ho va dubtar gens ni mica a l’hora de presentar-se a una audició, quan Marco Layera i Carolina de la Maza, els dos màxims responsables de la companyia , van decidir posar en marxa un nou projecte en el qual fossin els nois els que prenguessin la paraula. I tal i com diu José Miguel, al principi, quan van començar els primers assajos, tot va ser bon rotllo col·lectiu , xarrades plenes de confidències , intercanvi de somnis individuals... Això , fins que tot se’n va anar a fer punyetes. Fins que van reaparèixer les velles rivalitats de sempre, el vell afany d’humiliar l’altre sotmetent-lo a “bullying” salvatge, la vella tendència a maltractar el company que sembla més feble per tal de semblar tu mateix més fort. En definitiva: fins que va quedar clar que sota el llampant vestit escarlata que llueixen a l’escenari els seus companys , s’amaga la brutalitat ofensiva/defensiva del vell troglodita sempre disposat a marcar territori i imposar la llei del més fort. I quan la tribu irromp a escena tot fent us i abús dels més arcaics comportaments masclistes, val més guardar-se la tendresa a la butxaca i posar-te a fer el mateix que fan els altres, per molt a desgrat teu que ho facis.
En qualsevol cas, ben aviat ens quedarà clar que la resta de companys d’entre 13 i 17 anys que comparteixen escenari amb ell, en tenen tan poc de troglodites com el mateix José Miguel. I com ell mateix, són davant nostra per tal de reivindicar aquest dret a la tendresa i a tots els altres sentiments no prou heteropatriarcals que nien dins seu, i que més d’un cop els hi han costat algun que altre disgust i alguna que altre recriminació, per part d’un entorn poc obert a segons quines transgressions de la norma normativa. Val a dir que la metàfora dels troglodites és present a l’escenari abans que la paraula “troglodita” faci la seva aparició, mitjançant un gran quadre , una mena de gran teló de fons. I el sentit complert d’aquest quadre no se’ns farà del tot evident fins que, arribat ja gairebé el final de l’espectacle, la pintura agafi les dimensions d’un quadre familiar , i el mamut assetjat de la pintura, esdevingui alhora una representació no ja d’un, sinó de tots els integrants d’aquest grup que es pregunta fins a quin punt les seves mans han estat mans violentes al llarg de la seva infància. I fins a quin punt, aquesta violència , en cas d’haver existit, no s’ha limitat a respondre a la demanda imposada per un món adult desitjós de demostrar sempre el grau de poder que exerceix.
Layera i de la Maza ens guarden també pel final la notable imatge del mamut reconstruït que ha sabut imposar a l’escenari la seva amenaçada identitat. Però abans d’arribar a aquest final, i després del brillant inici presentat amb una iconografia deshinibidament naïf que funciona molt bé al llarg d’aquest primer tram, els creadors de l’espectacle no poden evitar caure en el punt de contradictòria paradoxa que esclata quan, d’una banda, tens un grup d’adolescents que semblen voler parlar-te tota l’estona en primera persona, i de l’altra, els fas parlar sovint un llenguatge que no els hi correspon , i en el qual es fa massa omnipresent la veu de l’adult que vol transmetre el seu propi missatge. Cal dir que Layera i de la Maza no van poder defugir la polèmica associada a aquesta opció ni quan van presentar aquells justament aclamats “Paisajes...” que van rebre alguna que altre severa acusació per part de determinants sectors feministes. Però en aquell cas, la dramatúrgia de la proposta funcionava amb una potència que aquí, es mostra molt més desigual, tot deixant més a la vista algunes febleses llavors invisibles. Que les paraules d’aquests jovenents puguin resultar per moments càndidament ingènues ( una acusació formulada per part del públic assistent a la primera de les tres funcions de l’obra que s’han ofert al Lliure) no seria cap problema, si aquesta ingenuïtat respongués per complert al sentir i a la forma d’expressar-se dels protagonistes. Però aquestes paraules sí sonen un xic impostades ,quan les contrastem amb el molt pautat discurs que vol transmetre la dramatúrgia , i que inclou moments tan metafòricament forçats com ara el de la irrupció d’un centaure amb aclaparadores tendències discursives. En qualsevol cas, res d’això impedeix que, quan l’entusiasme dels protagonistes domina l’escena, i quan les seves paraules semblen més directament vinculades a les seves vivències sense intermediaris de per mig, la tendresa s’imposi amb força a l’escenari, encara que sigui tirant mà d’una “material girl” tan emblemàtica com ho segueix sent Madonna.
