La posibilidad que desaparece frente al paisaje

Nous formats

informació obra


Direcció:
Pablo Gisbert, Tanya Beyeler
Dramatúrgia:
Tanya Beyeler
Intèrprets:
Albert Pérez, Nicolás Carbajal, Tirso Orive i David Mallols, Romain Chat
Il·luminació:
Octavio Más
Escenografia:
Jorge Salcedo
Vestuari:
Jorge Salcedo
So:
Rebecca Praga
Producció:
Festival TNT- Terrassa Noves Tendències, Teatro Pradillo, el Graner Espai de Creació
Autoria:
Romain Chat
Sinopsi:

"La posibilidad que desaparece frente al paisaje" s’organitza com una sala de jocs on quatre persones intenten transcendir el sentit de les seves accions sense cap connotació moral. Un mapa compost per imatges de naturalesa estètica sota el qual s’hi amaga el territori salvatge de la ment, amenaçat per la perversió, la por i la debilitat de les lleis morals. Un trajecte narratiu que recorre l’escena com un paisatge i a través del qual el públic pot avançar còmodament pels terrenys més obscurs, pertorbadors i violents de la ment de les persones. 

Aquest espectacle és l’entrega final de GUERRILLA, un projecte que arrencà el 2014 i que investiga sobre l’abisme existent entre l’acció massiva i el pensament individual.

Espectacle finalista en la categoria de noves tendències. Premis de la Crítica 2015

Crítica: La posibilidad que desaparece frente al paisaje

22/11/2015

El pinyol de conde de torrefiel vacarregat de dinamita i no es distreu en suavitzar la bomba

per Jordi Bordes

La colla de Conde de Torrefiel és d'una generacio capaç de veure dues pel·lícules alhora i no perdre-hi passada en cap de les dues. O de llegir un article sobre la metafísica mentre es distreuen responent whattsapps o consultant vídeos intranscendents al Youtube. El seu món és tant ampli que no sembla tenir fronteres. Viu i es passeja per un entorn degradat, de bosses de súper, d'ofertes i dinars precuinats. Però els hi agrada conversar i apurar les rèpliques més  elevades, sempre procurant guanyar el ajoc dels gats i la rata. Encerclen l'espectador amb un discurs implacable i, tot i que intenti escapolir-se d'aquesta mirada gens plaent ni compassiva, caurà en la trampa, ofegat. El paisatge seria un futur ideal que poden comprendre els avis prtò als que ja ningú escolta. I els joves, amb el seu ímpetu de créixer cauranr en els mateixos paranys dels seus progenitors converint la humanitat en una mena de hàmster que roda sense aturar-se per un pendent que no té final. 

Puntualment, el conde de torrefiel hi introdueix un quadre estètic. Sí, com a parèntesi de les escenes de pensis pintats de colors i castells inflables que només serveix per rebotar el desengany i inflar més la derrota. Spencer Tunick ja va voler fer poesia amb la imatge de milers de cossos nus en espais pública a l'aire lliure. Les 10 ciutats per on es transita en aquest espectacle conformen un viatge  sense rumb, desesperat com un insecte atrapat en un parany. Hi ha homenatges implícits (l'acció recorda una sessió de FFF de Roger Bernat a Brussel·les) i d'altres cants al buit (com el quadre en què un paleta esdevè poeta per l'art de la música clàssica mentre treballa a l'obra, el noi segueix sense destí i la mare desatèn la sana alimentació familiar atrapada amb la pornografia domèstica més onanista). 

Certament, a La posibilidad... el discurs és implacable i es desempallega quasi al 100% de la interpretació. Un viatge valent, agosarat, que trenca codis i refreda la complicitat amb l'espectador. S'estabvleix,però, una connexió diferent, de cervell a cervell salpebrada puntualment per l'estètica o l'antiestètica, com a elemet indispensable per fer que la ciència filosòfica esdevingui perfecta.

Trivial