La Companyia Jove Teatre Regina torna a signar una producció valenta. Si a Ningú et va dir que fos fàcil plantejaven una situació de bullying a l'institut, sortint dles paràmetres del políticament correcte, amb un gir final magnífic, a La rebel·lió s'atreveixen a fer una adaptació de Georges Orwell (Animal farm) en què l'escriptor britànic anarquista, que va reproduir la divisió en les forces republicanes durant la Guerra Civil (Homage to Catalonia), fa un nou retrat de la corrupció del poder, una nova crítica velada al comunisme soviètic.
Del "Tots som iguals" es passa al "Tots som iguals, però alguns més que d'altres" i, finalment al "Tots sou iguals". Una evidència de com es pot manipular el llenguatge: les lleis a conveniència del Poder. L'adaptació és àgil i està molt ben resolta amb una escenografia en continu moviment, un vestuari molt evocador i gens infantil (no cal que s'assemblin als animals que representen però sí que guarden similituds amb aquests). El tema del poder del Poble (dels animals de la granja en aquest cas) davant de les autoritats té un refons que sona veí, per les mobilitzacions en favor de la llibertat d'expressió, de la igualtat de la dona o, fins i tot del dret a decidir. Però és un matís molt tènue, gens dogmàtic que ajuda a trobar-hi referents d'avui sense fer una clara militància (que sigui l'espectador el que prengui les decisions). Ben resolt.
L'inconformisme, la reclamació d'una vida més justa i la necessitat de llibertat per aprendre i compartir són alguns dles elements que es donen cita a la proposta. Evidentment, el Poder mal entès surt molt mal parat com en aquell La rebel·lia possible o el Realpolitik del Teatre de l'Enjòlit. Potser el problema d'aquesta peça, en clau de musical, és la sortida. Ja es veu que el Poder de l'home ha acabat sent substituït per Skiler (el Gran Napoleó d'Orwell). La companyia crea un epíleg que sembla coherent: les altres bèsties no poden acceptar un nou mandat (encara més brutal i irracional, quje l'anterior). Però la dramatúrgia planteja aquesta segona revbolusió sense prou convicció. Si aquest és l'epíleg que dóna motius per seguir convençuts dels ideals de llibertat, no pot ser que no es remati amb major gandesa. Si li donen un toc d'èpica a la nova revolta (un poble sempre ha d'estar implicat en la res publica, mai pot abaixar els braços, desentendre's) la peça farà un a repicada final imprescindible. Endavant!
