Som a la Biblioteca de Catalunya. Aquest cop estem instal·lats a dues bandes, enfront d'una
cuina amb estufa de llenya d'aquelles de pagès, envoltada amb la ja entranyable
sorra de la Biblioteca, avui mullada per la
pluja incessant de Irlanda. És on viuen Maureen i la seva mare, una vella rondinetes
que no para de donar ordres a la noia amb contundència. Té tres filles, però a
la Maureen li ha tocat cuidar-la sense més motiu que el fet que les germanes
han marxat. Si l'àvia veu que a la noia li queda un minut lliure, s'apressa a
ocupar-lo. I, a banda de fer maleses fortes que no descobriré, li fica al cap que tot el que surt d'aquelles quatre parets és
dolent i que no s'ha de moure mai del seu costat. I Maureen obeeix de mala
gana, sense parar de menysprear-la. Però no fuig. S'entén? S'estimen? S'odien? A mi m'és
difícil classificar els sentiments, perquè van lligats amb els costums.
La Maureen no ha sortit mai de casa i necessita un impuls exterior per decidir-se. Avui,
progenitors tarats i maltractadors a banda, no és habitual a la nostra cultura ni viure ni suportar una relació tan extrema, tan dèspota. Però a l'obra no li passa el temps perquè no dubteu que encara trobaríem vides com aquesta. No fa gaire una nena es va escapar de casa perquè la volien casar amb un home gran. Va demanar refugi polític perquè, si tornava, potser la matarien. Bé, no és el mateix però és la prova que no tot està superat. O no a tot arreu.
L'argument t'atrapa perquè transcorre a un ritme trepidant i alhora amb una gran fluïdesa temàtica. I a l'Irlanda més recòndita, sense cap mena de dubte. Queda retratada per la manera de fer, per la Ràdio, que transmet música celta, pel fet que no existeix el correu i que un noi (Enric Auger), ha d'anar casa per casa a portar escrits i encàrrecs. I també atrapa perquè, pel moment que estem vivint, és inevitable no sentir alguna cosa quan diuen allò de Si els anglesos no ens haguessin robat i imposat la seva llengua i cultura, no caldria anar-hi a treballar. Els que s'han de buscar la vida prefereixen anar als Estats Units perquè allà no ens odien.
L'autor, l'irlandès Martin McDonag tenia
26 anys quan va escriure La Reina de la
bellesa de Leenane, i situa l'acció entre els 80/90, que vol dir,
exactament al moment en què l'escrivia. Goso dir que és evident que és com un vòmit i que d'alguna manera potser alguna història similar el va afectar a ell o als que l'envoltaven. Alguna cosa
deuria passar quan diuen que va escriure l'obra en una setmana! Sembla que el
personatge de la Maureen va existir i que al poble la descriuen com una mena de
monyos estrafolària, encara que no és aquesta la Maureen que retrata l'autor. Nascut
a Londres de pares irlandesos, McDonag els anava a visitar sovint al Comtat de
Galway, on hi ha la comarca de Connemara i el poblet de
Leenane. És un llogarret de la Irlanda profunda, on el que és més normal per a ells, pren
grans dimensions als nostres ulls; on les coses tarden tan en passar com
"les vaques en anar soles a casa." Inspirat per tot plegat, McDonag va
escriure una trilogia, situada a Connemara, que inclou La Calavera de
Connemara, The Lonesome West i
aquesta La Reina de la
bellesa de Leenane.
Deixem, però, l'argument, perquè encara que fos
avorrit -que no és el cas ni de bon tros- els intèrprets no permeten que els deixem de mirar.
Marta Marco està sublim, amb una energia que no recordo haver-li vist, si bé sempre ha estat una
excel·lent actriu. Marissa Josa, gran actriu veterana, fa una mare que destil·la
tota la mala llet que porta a sobre i que, a la vegada, intenta amagar a la
perfecció. I l'Enric Auger i l'Ernest Villegas les acompanyen amb una altíssima
qualitat interpretativa, cadascú al seu rol. Em costa saber de qui són els
mèrits, però he de felicitar Julio Manrique, ja que aquesta és la seva primera
direcció a la Biblioteca, casa seva també, allà on hi va viure una bona
temporada dins la pell d'un Hamlet que no oblidarem mai. Julio: t'ha sortit
rodó, de debò. Gràcies!
No sé si m'ha sortit una crítica o un atac de
admiració. Però creieu-me: no us ho perdeu!
