Al petit poble irlandès de Leenane, a la comarca de Connemara, viuen Mag Folan i la seva filla Maureen. Mare i filla conviuen a base de manipulacions enclaustrades a l’antiga casa familiar. Maureen passa els dies veient com la joventut se li’n va tenint cura de la seva mare.
L’arribada de Pato y Ray Dooley sacsejarà la rutina de les Folan i farà incrementar encara més la tensió entre ambdues
Finalista actriu. Premis de la Crítica 2019
Finalista actriu de repartiment. Premis de la Crítica 2019
Finalista actor de repartiment. Premis de la Crítica 2019
Finalista il·luminació. Premis de la Crítica 2019
La sorra acaba feta pastetes de tanta aigua de pluja, aquesta vegada. I això encara impregna més la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya de l'atmosfera irlandesa que la companyia La Perla 29 ha anat explorant amb altres obres anteriors com «Translations» o «Dansa d'agost», de Brian Friel o «La presa» de Conor McPherson.
La música celta tampoc no hi falta —hi un aparell de ràdio local a la granja de Leenane que la retransmet per dedicatòria—, però diria que, en aquesta ocasió, amb una certa mesura, com si la força de la història del dramaturg anglès d'origen irlandès, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970) —encara més “força” perquè l'obra és de les seves primerenques de quan tenia només 26 anys— no es volgués veure gaire alterada per elements externs.
En canvi, sí que la direcció de Julio Manrique opta per una representació en alguns moments extremament “física” amb la sortida dels intèrprets del marc escenogràfic —un quadrilàter de l'interior de la granja profusament ambientat amb tota mena d'objectes casolans que han anat caient en la paràlisi d'una època— fins i tot amb un dels protagonistes encerclant-lo en una mena de minimarxa atlètica que serveix també perquè mentre fa la lectura d'una de les cartes enviades a Leenane no sembli un temps mort sinó un temps ple de vivesa dins de l'acció.
És hora de dir que aquesta nova posada en escena de «La reina de la bellesa de Leenane» —els més veterans en recordaran la primera del 1999, a La Villarroel, dirigida per Mario Gas, amb Montserrat Carulla i Vicky Peña, mare i filla de ficció i a la vida real, prou premiada en el seu moment— torna a ser una excel·lent versió que, sense deixar de banda la traducció esgarrapadora que ja en va fer Vicky Peña aleshores, perfila ara, més d'acord amb el moment actual, el personatge més jove, el del germà petit, tant en la seva actitud davant la vida com en el seu registre lingüístic.
«La reina de la bellesa de Leenane» necessita dues actrius que dibuixin una mare i una filla que destil·lin l'amor i l'odi, la feblesa i la violència, que han anat covant al llarg dels anys —la mare en té al voltant dels 70 i la filla, al voltant dels 40— en un racó de les pastures irlandeses. Si aleshores van ser Caraulla-Peña, ara aquest nou tàndem puja de calories amb Marissa Josa i Marta Marco. La primera, gairebé immòbil, fins que es dispara enlaire, en el seu balancí —mentre algú li prepari les farinetes— i la segona, d'un lloc a l'altre, sense un minut de repòs, trastejant, fent totes les feines, al servei de la mare, com un olla la pressió de la qual s'endevina que és a punt d'explotar. I explota.
Martin McDonagh no només és un artesà d'estructures teatrals sinó que sap quan cal fer un gir en la trama per sacsejar els espectadors. «La reina de la bellesa de Leenane» sacseja de debò i no només una vegada durant 100 minuts. Però el director Julio Manrique ha fet múrriament que l'espectador s'enganyi i reforça alguns pics d'humor que, de fet, ja porta amagats a la màniga l'obra original, en els estira-i-arronsa entre mare i filla.
«La reina de la bellesa de Leenane» de La Perla 29 és un espectacle del tot arrodonit amb una interpretació meticulosa, tot i que fa la impressió que ragi amb naturalitat, espontàniament, com si tot passés alhora mateix. Marissa Josa s'hi referma com a veterana i gran actriu que és en el paper de la mare Mag Folan. I l'actriu Marta Marco es balanceja amb transicions de gran potència actoral amb un domini de canvis anímics del seu personatge, el de la filla Maureen. Al costat d'elles dues hi ha l'actor Enric Auquer, en el paper del germa petit, Ray Dooley, que ja he esmentat abans en el seu registre de jove rural, de bona fe, posat al dia. I, finalment, l'actor Ernest Villegas, el germà gran, Pat Dooley, l'home que fuig, l'home que escriu la carta d'amor per Maureen, l'home que admet des de la llunyania ser rebutjat i que, sense saber-ho, desencadena l'espurna de thriller que Martin McDonagh incorpora en una història de passions personals, totes amb la mirada irlandesa cap al mite de l'Amèrica feliç, encotillades per la bellesa de les muntanyes de Leenane. (...)