Critica del 15 de juliol del 2018
Jorge Yamam-Serrano va desplegar un eficaç dispositiu a Camargate, a partir de l'entrevista gravada entre Alicia Sánchez-Camacho (llavors cap del PP a Catalunya) i l'ex de Jordi Pujol Ferrussola. Ara reprèn aquest treball de teatre de denúncia a partir de documents i casos concrets. Ho fa amb un dispositiu molt més complex en què ajunta tres casos heroics: Julian Assange (creador de Wikileaks) Chelsea Manning (que va revelar els abusos de l'exèrcit americà a Orient Pròxim) i Edward Snowden (revelant les noves formes de captar informació dels serveis secrets americans per tot el món). Hi intercal·la dos casos històrics de fidelitat a la veritat: Sòcrates (que prefereix suïcidar-se amb cicuta, a faltar a la veritat) i Galileo Galilei (que abjura del seu descobriment heliocentrista per por a la Inquisició, que igualment el va castigar de per vida). La proposta, doncs, centra la denúncia en la valentia d'aquests herois del segle XXI que revelen els grans forats legals i morals de la societat. Que evidencia que el Poder manipula i sempre s'endú la part de la informació que necessita per tapar la veritat o per servir-se'n per motius polítics o econòmics. L'eina d'Internet, que havia de ser per a democratitzar la informació s'ha convertit en l'arma més perversa i manipulable de totes, amb uns ciutadans incapaços de percebre l'abast de la seva amenaça.
La denúncia d'Assange, Manning i Snowden pretenia ser una petita bombolla que aixequés altres companys en la denúncia per fer net. Però el sistema s'ha enfortit amb el càstig que imprimeix als que opten per rebel·lar-s'hi. La proposta dramatúrgica cus amb eficàcia i prou brillantor escènica tres testimonis explicant-ho amb rigor i de manera prou entenedora. Però revelar les conseqüències de la seva acció imprimeix una major autocensura. Ben diferent seria si s'hagués enfocat en la impunitat dels que aprofiten el nou canal de comunicació de masses o accepten el joc, cedint-los-hi les dades, de manera gens transparent. És molt més interessant les preguntes desvergonyides de l'amo de google que les respostes, carregades de bona intenció d'Assange. És molt més revelador la valoració en un talk show d'acusar a Manning de traïdoria amb tot el pes de la llei militar que representar el seu tancament inhumà. De Ruz-Bárcenas, dramatúrgia de Jordi Casanovas sobre la segona confessió de l'extresorer del PP al jutge, el que copsa és la impunitat en què l'extresorer explica tot el que va fer, creient que tenia les mans lliures. També és similar els muntatges d'Alberto Sanjuan que, com a Masacre, es teixeixen les xarxes familiars de la dictadura a l'actual democràcia, aparentment, modèlica.
Crítica de la funció del 20 de novembre
Un any i mig més tard de l'estrena, el muntatge refà el camí i ordena millor la dramatùrgia.S'ha convertit en un documental molt clarificador dels seus casos i s'hi empatitza plenament (sobretot amb la fràgil Chelsea Manning que, tot i així manté la dignitat de no voler acusar Assange, tot i que cada dia sense voler fer-ho li costi 1.000 euros!) La dificultat de l'obra perquè voli és que no es juga amb metàfores, si no amb el relat objectiu. Costa que hi hagi girs (encara que pugui tenyir-se d'un cert thriller la trobada a l'hotel amb Snowden però que tothom coneix el desenllaç pel que es desfà el misteri) i això fa que la informació transmesa pesi massa que, en certs moments, col·lapsi l'espectador de conceptes i l'allunyi d'aquesta reflxio morald'uins herois que el Poder els castiga impunement. Fins ara.
