La revelació 1.0

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Premis BBVA de Teatre 2020
Itineraris recomana

 Què tenen en comú el fundador de wikileaks Julian Assange, els seus confidents Chelsea Manning i Edward Snowden, Galileu i Sòcrates? En primer lloc, que tots són personatges reals que van fer públiques veritats incòmodes i per això van ser castigats. En segon lloc, que apareixen a la peça de teatre documental La revelació 1.0. A través dels intèrprets Ruben Ametllé, Xavi Sáez i Cristina Gàmiz es reprodueixen esdeveniments cabdals d’aquests personatges, com l’entrevista d’Assange amb el director executiu de Google; la condemna de Manning, soldada transexual pionera també en la lluita del seu col·lectiu, i les reunions de d’Snowden amb els periodistes que el van ajudar a difondre les seves filtracions. La peça escrita i dirigida per Jorge-Yamam Serrano és un homenatge i també una reflexió sobre aquestes filtracions anònimes que, en temps de sobre i desinformació, continua sent necessària. Article redactat per Alba Cuenca


Autoria:
Assessorament i comunicació: Neus Molina
Intèrprets:
Ruben Ametllé, Cristina Gámiz, Xavi Sàez
Ajudantia de direcció:
Marc Cartanyà
Vídeo:
Nico Aguerre
Vestuari:
Eva Camino
Il·luminació:
Guillem Gelabert
Escenografia:
Guillem Gelabert
Sinopsi:

Què faríeu si tinguéssiu accés, les 24 hores del dia i els set dies de la setmana, a un material classificat que demostrés l'abús, la corrupció i la il·legalitat tant del govern com de grans empreses? Els protagonistes d'aquest espectacle són els tres grans whistleblowers digitals actuals: Julian Assange, Chelsea Manning i Eduard Snowden. Els seus actes els han portat a l'exili i la presó. En escena, els veureu a tots tres privats, d'una manera o altra, de llibertat.

Potser relacionem aquests fets amb la moderna era d'internet, però ens expliquen una història molt antiga. Que potser aquests tres personatges no ens recorden el mite del boig que crida la veritat enmig de la plaça pública i, acusat de fals profeta, traïdor o heretge, acaba empresonat, assassinat o bandejat?

La revelació tracta també sobre els diferents tipus de censura moderna, la crisi dels mitjans i del periodisme, la llibertat d'expressió, les formes de control de governs i les noves formes digitals de resistència. Tots els diàlegs, situacions i documents de l'obra són reals, tot i que sovint semblen fruit d’una ficció dramàtica o d'una història d'espionatge.

Com a responsable de la proposta escènica, Jorge-Yamam Serrano. Des del 2003 ha portat el teatre de petit format als domicilis i espais reals amb el projecte Teatro de Cerca. Ha dirigit, escrit i protagonitzat l'obra Que vaya bonito, guanyadora del premi FiraTàrrega 2012, nominada finalista al premi Max al Millor Espectacle Revelació del 2014... Segur que recordeu Camargate, una peça de teatre documental que va escriure basant-se en l'enregistrament d'un dinar que, fa uns anys, va sacsejar la política catalana. Jorge-Yamam Serrano ha treballat en aquest muntatge amb Neus Molina, periodista i editora de la revista Godot, especialitzada en cultura i arts escèniques, que ha aportat al muntatge el seu assessorament en matèria de periodisme, documentació i tractament de la informació.

L'espectacle es va estrenar al Grec 2018. Ara s'ha renovat la producció partint dels mateixos elements i es representa al Tantarantana. Les crítiques escrites, en data del 2018, corresponen a la primera producció.

Crítica: La revelació 1.0

21/11/2019

I la impunitat del Poder?

per Jordi Bordes

Critica del 15 de juliol del 2018

Jorge Yamam-Serrano va desplegar un eficaç dispositiu a Camargate, a partir de l'entrevista gravada entre Alicia Sánchez-Camacho (llavors cap del PP a Catalunya) i l'ex de Jordi Pujol Ferrussola. Ara reprèn aquest treball de teatre de denúncia a partir de documents i casos concrets. Ho fa amb un dispositiu molt més complex en què ajunta tres casos heroics: Julian Assange (creador de Wikileaks) Chelsea Manning (que va revelar els abusos de l'exèrcit americà a Orient Pròxim) i Edward Snowden (revelant les noves formes de captar informació dels serveis secrets americans per tot el món). Hi intercal·la dos casos històrics de fidelitat a la veritat: Sòcrates (que prefereix suïcidar-se amb cicuta, a faltar a la veritat) i Galileo Galilei (que abjura del seu descobriment heliocentrista per por a la Inquisició, que igualment el va castigar de per vida). La proposta, doncs, centra la denúncia en la valentia d'aquests herois del segle XXI que revelen els grans forats legals i morals de la societat. Que evidencia que el Poder manipula i sempre s'endú la part de la informació que necessita per tapar la veritat o per servir-se'n per motius polítics o econòmics. L'eina d'Internet, que havia de ser per a democratitzar la informació s'ha convertit en l'arma més perversa i manipulable de totes, amb uns ciutadans incapaços de percebre l'abast de la seva amenaça.

La denúncia d'Assange, Manning i Snowden pretenia ser una petita bombolla que aixequés altres companys en la denúncia per fer net. Però el sistema s'ha enfortit amb el càstig que imprimeix als que opten per rebel·lar-s'hi. La proposta dramatúrgica cus amb eficàcia i prou brillantor escènica tres testimonis explicant-ho amb rigor i de manera prou entenedora. Però revelar les conseqüències de la seva acció imprimeix una major autocensura. Ben diferent seria si s'hagués enfocat en la impunitat dels que aprofiten el nou canal de comunicació de masses o accepten el joc, cedint-los-hi les dades, de manera gens transparent. És molt més interessant les preguntes desvergonyides de l'amo de google que les respostes, carregades de bona intenció d'Assange. És molt més revelador la valoració en un talk show d'acusar a Manning de traïdoria amb tot el pes de la llei militar que representar el seu tancament inhumà. De Ruz-Bárcenas, dramatúrgia de Jordi Casanovas sobre la segona confessió de l'extresorer del PP al jutge, el que copsa és la impunitat en què l'extresorer explica tot el que va fer, creient que tenia les mans lliures. També és similar els muntatges d'Alberto Sanjuan que, com a Masacre, es teixeixen les xarxes familiars de la dictadura a l'actual democràcia, aparentment, modèlica.


Crítica de la funció del 20 de novembre

Un any i mig més tard de l'estrena, el muntatge refà el camí i ordena millor la dramatùrgia.S'ha convertit en un documental molt clarificador dels seus casos i s'hi empatitza plenament (sobretot amb la fràgil Chelsea Manning que, tot i així manté la dignitat de no voler acusar Assange, tot i que cada dia sense voler fer-ho li costi 1.000 euros!) La dificultat de l'obra perquè voli és que no es juga amb metàfores, si no amb el relat objectiu. Costa que hi hagi girs (encara que pugui tenyir-se d'un cert thriller la trobada a l'hotel amb Snowden però que tothom coneix el desenllaç pel que es desfà el misteri) i això fa que la informació transmesa pesi massa que, en certs moments, col·lapsi l'espectador de conceptes i l'allunyi d'aquesta reflxio morald'uins herois que el Poder els castiga impunement. Fins ara.