La revelació 1.0

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Premis BBVA de Teatre 2020
Itineraris recomana

 Què tenen en comú el fundador de wikileaks Julian Assange, els seus confidents Chelsea Manning i Edward Snowden, Galileu i Sòcrates? En primer lloc, que tots són personatges reals que van fer públiques veritats incòmodes i per això van ser castigats. En segon lloc, que apareixen a la peça de teatre documental La revelació 1.0. A través dels intèrprets Ruben Ametllé, Xavi Sáez i Cristina Gàmiz es reprodueixen esdeveniments cabdals d’aquests personatges, com l’entrevista d’Assange amb el director executiu de Google; la condemna de Manning, soldada transexual pionera també en la lluita del seu col·lectiu, i les reunions de d’Snowden amb els periodistes que el van ajudar a difondre les seves filtracions. La peça escrita i dirigida per Jorge-Yamam Serrano és un homenatge i també una reflexió sobre aquestes filtracions anònimes que, en temps de sobre i desinformació, continua sent necessària. Article redactat per Alba Cuenca


Autoria:
Assessorament i comunicació: Neus Molina
Intèrprets:
Ruben Ametllé, Cristina Gámiz, Xavi Sàez
Ajudantia de direcció:
Marc Cartanyà
Vídeo:
Nico Aguerre
Vestuari:
Eva Camino
Il·luminació:
Guillem Gelabert
Escenografia:
Guillem Gelabert
Sinopsi:

Què faríeu si tinguéssiu accés, les 24 hores del dia i els set dies de la setmana, a un material classificat que demostrés l'abús, la corrupció i la il·legalitat tant del govern com de grans empreses? Els protagonistes d'aquest espectacle són els tres grans whistleblowers digitals actuals: Julian Assange, Chelsea Manning i Eduard Snowden. Els seus actes els han portat a l'exili i la presó. En escena, els veureu a tots tres privats, d'una manera o altra, de llibertat.

Potser relacionem aquests fets amb la moderna era d'internet, però ens expliquen una història molt antiga. Que potser aquests tres personatges no ens recorden el mite del boig que crida la veritat enmig de la plaça pública i, acusat de fals profeta, traïdor o heretge, acaba empresonat, assassinat o bandejat?

La revelació tracta també sobre els diferents tipus de censura moderna, la crisi dels mitjans i del periodisme, la llibertat d'expressió, les formes de control de governs i les noves formes digitals de resistència. Tots els diàlegs, situacions i documents de l'obra són reals, tot i que sovint semblen fruit d’una ficció dramàtica o d'una història d'espionatge.

Com a responsable de la proposta escènica, Jorge-Yamam Serrano. Des del 2003 ha portat el teatre de petit format als domicilis i espais reals amb el projecte Teatro de Cerca. Ha dirigit, escrit i protagonitzat l'obra Que vaya bonito, guanyadora del premi FiraTàrrega 2012, nominada finalista al premi Max al Millor Espectacle Revelació del 2014... Segur que recordeu Camargate, una peça de teatre documental que va escriure basant-se en l'enregistrament d'un dinar que, fa uns anys, va sacsejar la política catalana. Jorge-Yamam Serrano ha treballat en aquest muntatge amb Neus Molina, periodista i editora de la revista Godot, especialitzada en cultura i arts escèniques, que ha aportat al muntatge el seu assessorament en matèria de periodisme, documentació i tractament de la informació.

L'espectacle es va estrenar al Grec 2018. Ara s'ha renovat la producció partint dels mateixos elements i es representa al Tantarantana. Les crítiques escrites, en data del 2018, corresponen a la primera producció.

Crítica: La revelació 1.0

16/07/2018

Realidades humanizadas

per Alba Cuenca Sánchez

Todo el material de este espectáculo es real. Así nos lo avisa una proyección ya antes de que se apaguen las luces. Y es que el teatro documental está a la alza. Si hace unos días recordaba Hazte banquero, la cómica e irónica retrospectiva de Simona Levi a partir de los emails del caso de las tarjetas Black, hoy es el turno de recordar Camargate, la reconstrucción de la conversación grabada entre Alícia Sanchez Camacho y Victoria Álvarez llevaba a escena por Jorge-Yamam Serrano. El director y dramaturgo vuelve ahora con nuevos casos y un género menos cómico y más intrigante.

La revelació nos cuenta la historia de tres personajes reales: El fundador de wikileaks Julian Assange y dos de sus principales whistleblowers o confidentes, Chelsea Manning y Edward Snowden. Assange, interpretado por Ruben Ametllé, actúa de maestro de ceremonias y nos introduce la velada para pasar luego a escenificar tres historias muy bien hiladas. Primero, la entrevista que tuvo Assange con el director ejecutivo de Google Eric Schmidt (Xavi Sàez). La segunda, la carta que la soldado americana Manning (monólogo estremecedor de Cristina Gàmiz, Camacho en Camargate), referente también de la lucha transexual, escribió desde la base de marines de Quántico donde cumplió condena en régimen de aislamiento. Finalmente, se nos muestran las reuniones de Snowden (Sàez) con los periodistas que le ayudaron a difundir sus filtraciones y su identidad en el hotel de Hong Kong donde se escondía. Entre las tres escenas, pequeños monólogos muy acertados que ofrecen el contrapunto a tiempos pasados con las persecuciones de pensadores como Sócrates y Galileo. Momento estelar el de este último, interpretado con Sàez con inteligente ironía.

Con un punto de thriller, La revelació deja atrás el tono cómico y casi caricaturesco de Camargatepara irse a unas interpretaciones más realistas. Los actores no imitan físicamente a las personas que interpretan, sino que construyen sus propios personajes. La gran virtud del montaje es que, además de profundizar en sus vidas, también nos muestra la parte más desconocida de las mismas: la humana. Ya no son solo entes racionales que siguen una ideología, sino que son personas privadas de libertad. Vemos sus motivos y con ellos sus miedos, sus enfados, sus frustraciones… Empatizamos con ellos y los sentimos más cercanos. La dramaturgia de Serrano consigue la difícil tarea de encontrar el equilibrio entre datos e historia, permitiendo al espectador seguir la trama sin perderse en un laberinto de fechas y nombres. A nivel de dirección, el autor utiliza la dosis justa de audiovisuales y elementos escénicos sin salirse de una puesta en escena muy sencilla, posiblemente pensada para un fácil transporte hacia salas de menores recursos.

Al final, La revelació es un homenaje a todos aquellos perseguidos por hacer públicas verdades incómodas para los poderosos. Pero también hay un cierto cuestionamiento a esas filtraciones anónimas. ¿Cómo probar la veracidad de la información filtrada? ¿Puede esta ser difundida en el momento preciso para que el filtrador obtenga con ello un beneficio personal? En tiempos de sobre y desinformación, el tema se ha vuelto necesario. Así que ahora y aquí revelo que, con un ritmo dinámico y una puesta en escena  efectiva, el montaje vale la pena.

Por cierto, resulta irónico que, aunque a menor escala, el debate sobre las denuncias anónimas de malas praxis y la falta de transparencia en entes públicos ha salpicado recientemente al teatro que acogía la función. Trabajadores y colaboradores del Lliure, ¿algo que filtrar?