La segona Eva

informació obra



Companyia:
El eje
Direcció:
Marta Aran
Dramatúrgia:
Marta Aran
Ajudant de direcció:
Ramon Bonvehí
Vestuari:
Sara Espinosa
Il·luminació:
Albert Ventura
Escenografia:
Albert Ventura, Sara Espinosa
Intèrprets:
Maria Hernandez, Òscar Intente, Eric Balbàs, Mar Pawlosky
Sinopsi:

L’Eva, després de fer un retir espiritual en un monestir, denuncia a les xarxes socials uns fets que van succeir per part d’un dels frares. A partir d’aquí, les estructures de poder que l’oprimeixen es faran més patents que mai: El seu relat serà contínuament posat en dubte, jutjat i ridiculitzat.

LA SEGONA EVA parla de les dones de fusta, de totes les dones silenciades. Parla de les violències que no són físiques i que són per això més invisibilitzades encara, per la dificultat de denunciar-les. Fent un símil i un joc de miralls amb la verge Maria, amb Eva i amb les figures femenines del catolicisme, l’obra es pregunta com confiar en una mateixa quan tothom posa en dubte la teva veritat, quan tothom vol parlar per tu i per tant, et condemna al silenci.

Crítica: La segona Eva

29/03/2021

La dona silent o "calladeta ets més guapa"

per Iolanda G. Madariaga

Davant La segona Eva potser algú està temptat a preguntar-se fins a quin punt l’anècdota depassa la categoria de l’irrellevant. Però res hi ha d’irrellevant quan es fa diana en els fonaments d’una cultura que ha aixecat als altars la submissió i el silenci de les dones. Marta Aran (La noia de la làmpada, 2017; Els dies mentits, 2019, Premi Max 2020) es proposa donar visibilitat al quasi imperceptible: com nia la por a l’interior d’una dona que, en principi, no hauria de témer res; i com el relat de l’assetjament de què va ser víctima, és qüestionat, desvirtuat o esdevé objecte d’escarni fins a confondre la mateixa protagonista. Una jove Eva ha passat uns dies de retir en un monestir, el retir haurà de servir també per complir la promesa de la seva àvia. Del periple de l’Eva al monestir, en surt una denúncia d’assetjament a un frare del cenobi. No hi ha hagut agressió física, no hi ha per tant marques avaluables. I, malgrat tot, l’Eva ha passat por. Una por que l’ha empès a parlar-ne a les xarxes socials. Creu  que ningú més s’ha de veure en aquest tràngol. L’obra comença en la reacció a aquesta denúncia. Amb una alternança de flashbacks, es va construint la trama que ens condueix al clímax: l’Eva, confosa i atabalada pel soroll que ha aixecat la seva denúncia, comença a dubtar de la seva pròpia experiència. Aran fa surar l’aspecte més profund del masclisme: el que atribueix la manca de criteri a les dones pel fet de ser-ho. Un text necessari que depassa sobrerament la dicotomia pecadora/model de virtut gràcies a la fina ironia amb què es teixeix. Una obra de referents prou clars i potents al que una raspallada lingüística faria lluir amb més contundència.

La companyia El Eje -resident al Tantarantana per tercer any consecutiu dins El Cicló-, ha convidat Marta Aran a escriure i dirigir l’obra feta a mida de la companyia. Maria Hernández i Giralt ens fa viure l’angoixa i la confusió de la seva Eva. Com a contrapunt, Mar Pawlowsky, l’advocada del monestir entestada a relativitzar l’experiència de la noia i a fer valdre el pes de la institució, ens regala, amb un personatge clar i directe, els moments àlgids d’ironia.  Mentre el jove Eric Balbàs dibuixa un personatge-frontissa -company de l’Eva- a estones excessiu. L’experiència d’Òscar Intente alimenta la proposta, el seu frare és subtil i llefiscós i complementa la seva autoritat escènica amb una ampul·losa dicció molt escaient. La plàstica del muntatge, obra de Sara Espinosa i Albert Ventura, juga amb el clarobscur; recreant amb elements escenogràfics molt senzills l’atmosfera resclosida del monestir que muda a un imponent despatx o en la llar de la parella. L’absència d’imatgeria mariana -una decisió implícita en el text- se supleix creant quadres vius que abonen el tema de la dona silent: model de bellesa absoluta en el sentit més platònic.