L’Eva, després de fer un retir espiritual en un monestir, denuncia a les xarxes socials uns fets que van succeir per part d’un dels frares. A partir d’aquí, les estructures de poder que l’oprimeixen es faran més patents que mai: El seu relat serà contínuament posat en dubte, jutjat i ridiculitzat.
LA SEGONA EVA parla de les dones de fusta, de totes les dones silenciades. Parla de les violències que no són físiques i que són per això més invisibilitzades encara, per la dificultat de denunciar-les. Fent un símil i un joc de miralls amb la verge Maria, amb Eva i amb les figures femenines del catolicisme, l’obra es pregunta com confiar en una mateixa quan tothom posa en dubte la teva veritat, quan tothom vol parlar per tu i per tant, et condemna al silenci.
Quan el papa Francesc va dir que el feminisme corria el risc de transformar-se en masclisme amb faldilla ens va donar a entendre que coneixia bé el concepte «masclisme amb faldilla». Cap institució com l’Església catòlica ha treballat tant en la creació d’una imatge simbòlica de la dona associada a la submissió i l’obediència, paper subaltern allunyat del poder però amb la càrrega del pecat i l’obligació de la puresa. La dramaturga Marta Aran –guanyadora d’un Max amb Els dies mentits– entra a matxet en aquesta selva agresta de la mitologia contrareformista amb 'La segona Eva', obra en el cartell del Tantarantana fins al 28 de març (...)