Si hi ha en la crònica operística de Barcelona, gairebé bicentenària, un títol que mereix ocupar-hi un lloc destacat, aquest és sense cap mena de dubte La sonnambula de Bellini. L’estrena de l’obra al Teatre de la Santa Creu és recordat com un esdeveniment apoteòsic. Un èxit sense matisos que es va tornar a repetir quan va ser presentada al Gran Teatre del Liceu. Era pràcticament impensable una temporada sense la presència d’aquesta obra mestra del bel canto. Un veritable èxtasi romàntic comparable, en la seva passió per la pèrdua de la consciència –freudiana sense saber-ho– i la seva afecció implícita a la dimensió onírica, als ballets blancs de moda a les corts imperials. Amina posseeix la mateixa fragilitat emocional que Giselle. Marco Arturo Marelli ens proposa una posada en escena que acompanya perfectament la idea d’opera semiseria: humor i pathos romàntic en delicat equilibri.
Opera semiseria en dos actes. Llibret de Felice Romani basat en La Somnambule d’Eugène Scribe i Germain Delavigne i La Somnambule ou L’arrivée d’un nouveau seigneur d’Eugène Scribe i Pierre Aumer. Música de Vincenzo Bellini. Estrenada el 6 de març de 1831 al Teatre Carcano de Milà. Estrenada a Barcelona, al Teatre de la Santa Creu, el 21 d’abril de 1836. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 5 d’agost de 1848. Darrera representació al Gran Teatre del Liceu, el 29 de gener de 1987
La sonnambula és una de les òperes més delicades de Bellini: una preciosa partitura al servei d'una història minsa. L'equip vocal va ser el més destacat, amb una expressiva Patrizia Ciofi, tot i no estar al cent per cent de facultats el dia de l'estrena. Igual a ell mateix, Juan Diego Flórez és un Elvino sobrat de recursos. Per contra, la direcció musical va ser erràtica i el muntatge passa sense pena ni glòria.