La taverna dels bufons

Teatre

informació obra


Traducció:
Joan Sellent
Intèrprets:
Joan Pera, Carles Canut, Dafnis Balduz
Interpretació musical:
Els Berros de la Cort ( Jordi Batallé, Gavin Buckley, Elda Daunis, Marc Daunis, Xus Jiménez)
Escenografia:
Sarah Bernardy, Martí Torras Mayneris
Direcció:
Martí Torras Mayneris, Heivars González
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
Vestuari:
Rosa Solé
Autoria:
Alberto Guerrero
Sinopsi:

"El 23 d’abril de 1616, mor William Shakespeare. Aquella nit, en un racó d'un Purgatori per a músics i comediants, William Kemp (Carles Canut) i Robert Armin (Joan Pera) reben la notícia de la mort del dramaturg i confien que ell els vindrà a buscar, a salvar d’aquests llimbs tediosos on no s’hi fa ni desfà res. Però Shakespeare no arriba, ni arribarà mai.

Furgant entre noms i biografies de comediants de la companyia Lord Chamberlain’s me'n vaig topar amb dos personatges històrics que es mereixien una història: els clowns William Kemp i Robert Armin, els dos bufons de Shakespeare. Kemp i Armin van morir anys abans, i com molt sovint passa, la glòria només està destinada a alguns escollits. Com un Vladimir i un Estragó del teatre elisabetià, passen de la il·lusió a la desesperança, de la ràbia a la follia. Ningú els pot salvar de l’oblit però tenen la capacitat de resistir el seu càstig diví perquè accepten que tenen el dret a fracassar i que el millor triomf és perseverar.

Dafnis Balduz interpreta un personatge enigmàtic que desencadenarà una trama de trames on la temptació dels dos folls per salvar-se toparà amb el seu propi ego, fent que el drama i la tragèdia els acabi devorant.

Situacions, rèpliques i personatges de l’autor conviuen amb l’univers de Beckett i la música en directe dels Berros de la Cort. Cosit a quatre mans amb Denise Duncan, i traduït pel mestre Joan Sellent, aquest text inèdit està construït artesanalment a partir de totes les obres de Shakespeare.

Serveixi doncs, d’homenatge als comediants, raça d’actors de vegades menystinguda, i tan necessària per fer arribar el teatre a aquells qui volen riure i abstreure’s dels problemes quotidians.

Shakespare ho sabia prou bé, i per això els necessitava a les seves obres. Ara són els còmics qui el necessiten a ell."

Martí Torras Mayneris

Crítica: La taverna dels bufons

31/12/2016

Un repte majúscul que necessita algun recosit

per Jordi Bordes

Els bufons són els que poden dir qualsevol bestiesa al rei. La seva follia els dóna el dret a dir veritats com temples gràcies a la seva desmesura. Martí torras i Denise Duncan han fet un recosit laboriós de les rèpliques dels actors còmics de Shakespeare. No és una labor nova perquè ja ho van intentar (per citar alguns exemples) Xicú Masó i Carles Martínez en Els folls de Shakespeare (T. Alta, 2013) i Konrad Zschiedrich a Falstaff (Akadèmia, 2016). La dramatúrgia situa els dos actors còmics de la companyia de Shakespeare als llimbs. Estan esperant que Shakespeare els redimeixi. Ells se senten menystinguts perquè no poden demostrar personatges de profunditat com són els dramàtics. De fet, una trama ben similar al Moustache (a cop de claquè, aixó sí) de Coco Comín, a l'Apolo.

Shakespeare, com un Pirandello més (Sis personatges en busca d'autor) dóna dret als seus personatges a morir-se a escena., o no. De fet, Tom Stoppard ja va plantejar aquesta injustícia actoral a Rosencratsz i Guilderstern són morts. El salt mortal de La taverna dels bufons és que, els que es queden als llimbs és, aquesta vegada, l'actor no pas el personatge.  Per això, esdevé un petit homenatge als actors que la memòria esborra massa de pressa, efectivament. 

L'entrada dels Berros de la Cort com a animals del bosc fantàstic d'El somni d'una nit d'estiu és una molt bona idea. Però potser es desaprofita que hi tinguin més joc, que toquin amb solos o duets per ampliar l'espai escènic. I és que, aquesta peça tant treballada (amb un espai escènic molt suggerent i que amaga alguna sorpresa) passa massa estona per uns salts al buit que no són comprensibles. S'entén la soituació dels dos acors/personatges interpretats per Joan Pera i Carles Canut. També el joc descobert de Shakespeare. Però costa trobar una explicació a la necessitat del gag. És divertit, sí, veure com s'alça un salze. Però tantes ganes d'insistir en què els dos actors volen passar-la magra al seu dramaturg acaba sent massa reiteratiu. A què hi treu cap? Potser és que ha faltat a aquests dos actors (de trajectòria de gran envergadura) confiar més en la trama i atrevir-se a fluir per aquests llimbs amb espasa i malles. El gir final, tot i que li falti un element que l'elevi, demostra la versatilitat actoral dels dos degans de l'escena, generosos l'un amb l'altre.