La taverna dels bufons

Teatre

informació obra


Traducció:
Joan Sellent
Intèrprets:
Joan Pera, Carles Canut, Dafnis Balduz
Interpretació musical:
Els Berros de la Cort ( Jordi Batallé, Gavin Buckley, Elda Daunis, Marc Daunis, Xus Jiménez)
Escenografia:
Sarah Bernardy, Martí Torras Mayneris
Direcció:
Martí Torras Mayneris, Heivars González
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
Vestuari:
Rosa Solé
Autoria:
Alberto Guerrero
Sinopsi:

"El 23 d’abril de 1616, mor William Shakespeare. Aquella nit, en un racó d'un Purgatori per a músics i comediants, William Kemp (Carles Canut) i Robert Armin (Joan Pera) reben la notícia de la mort del dramaturg i confien que ell els vindrà a buscar, a salvar d’aquests llimbs tediosos on no s’hi fa ni desfà res. Però Shakespeare no arriba, ni arribarà mai.

Furgant entre noms i biografies de comediants de la companyia Lord Chamberlain’s me'n vaig topar amb dos personatges històrics que es mereixien una història: els clowns William Kemp i Robert Armin, els dos bufons de Shakespeare. Kemp i Armin van morir anys abans, i com molt sovint passa, la glòria només està destinada a alguns escollits. Com un Vladimir i un Estragó del teatre elisabetià, passen de la il·lusió a la desesperança, de la ràbia a la follia. Ningú els pot salvar de l’oblit però tenen la capacitat de resistir el seu càstig diví perquè accepten que tenen el dret a fracassar i que el millor triomf és perseverar.

Dafnis Balduz interpreta un personatge enigmàtic que desencadenarà una trama de trames on la temptació dels dos folls per salvar-se toparà amb el seu propi ego, fent que el drama i la tragèdia els acabi devorant.

Situacions, rèpliques i personatges de l’autor conviuen amb l’univers de Beckett i la música en directe dels Berros de la Cort. Cosit a quatre mans amb Denise Duncan, i traduït pel mestre Joan Sellent, aquest text inèdit està construït artesanalment a partir de totes les obres de Shakespeare.

Serveixi doncs, d’homenatge als comediants, raça d’actors de vegades menystinguda, i tan necessària per fer arribar el teatre a aquells qui volen riure i abstreure’s dels problemes quotidians.

Shakespare ho sabia prou bé, i per això els necessitava a les seves obres. Ara són els còmics qui el necessiten a ell."

Martí Torras Mayneris

Crítica: La taverna dels bufons

04/01/2017

Quan més dramàtics es posen millor funcionen, els bufons d'aquesta taverna shakesperiana

per Ramon Oliver

És un fet demostrat que un bon final , serveix sovint per redimir una mica les relliscades o els desnivells de tot allò que ha vingut abans; com diu el refrany, bé està el que bé acaba. I en la taverna situada al purgatori en la qual els bufons més celebres de tots els que van treballar a les ordres de  Shakespeare i van estrenar alguns dels seus personatges còmics més cèlebres esperen poder sortir de la seva avorrida espera, passa una mica el mateix: al tram final , s’hi troba el millor d’aquesta ambiciosa però irregular proposta. És al llarg d’aquest fragment quan William Kempe i Robert Armin –és a dir, quan Carles Canut i Joan Pera- es poden desempallegar una mica d’ells mateixos ,i agafar embranzida dramàtica atacant amb talent el repertori tràgic del genial bard. I és al llarg d’aquest epíleg quan es fan més evidents les possibilitat que oferia aquesta taverna a la qual acaba anant a parar el mateix Shakespeare ( encara que es presenti d’incògnit ) i que ni  la dramatúrgia de Martí Torras Mayneris i Denise Duncan , ni l’espectacle que en surt d’ella, no acaben d’explorar. Entre d’altres coses, perquè tant a l’una com a l’altre els hi costa molt d’arrencar,  i de mostrar cap a on volen  anar . I al llarg d’aquesta difícil arrencada, el director  confia una mica massa en els ben coneguts recursos naturals de Pera i Canut, tics inclosos. Però  també ells semblen llavors sentir-se una mica incòmodes , ficats en  aquest purgatori en el qual no queda d’entrada massa clar què és el que se’ls hi està demanant.

La irrupció d’Els Berros de la Cort, ve a posar-li  li banda sonora a la taverna, i a omplir de música aquest espai escènic no exempt d’alguna que altre molt eficaç sorpresa . I l’arribada d’un Shakespeare que evidentment no és el Godot de Beckett ( una altra referència evident) perquè ell sí que s’acaba presentant a les cites, introdueix una dinàmica nova en un espectacle que vol ser també tot un homenatge als comediants que tenim mig oblidats malgrat la diversió que li han proporcionat al món amb les seves pallassades. Tot i que cal dir que –en gran mesura, gràcies a haver format part de l’univers shakesperià- els dos d’aquesta història gaudeixen encara ara d’una notable popularitat que ja voldrien per a ells molts comediants en actiu d’ara mateix. I tot i que cal afegir que el mateix Shakespeare els hi va retre tribut ( recordeu el Yorick de “Hamlet”), sense deixar per això de recriminar lis  certa tendència a passar una mica massa del text , i a posar-se a improvisar a dojo per tal d’arrencar una rialla de més. Kempe i Armin tornen doncs a fer de les seves mentre busquen reconeixement en els llimbs, mitjançant un espectacle atractiu tot i que no del tot reeixit, i en companya de dos comediants molt nostrats que poden lluir-se a gust... però que s’haguessin pogut lluir encara més si aquesta proposta hagués corregit una mica els desnivells que presenta per estones.