És ben sabut que el contes, els bons contes escrits o narrats per tal de
connectar amb la imaginació d’un nen ,
en tenen sempre quelcom de mirall que reflecteix el camí d’aprenentatge que condueix cap a la
vida adulta. I reflectint aquest camí, els contes es transformen també
sovint en metàfora de les pors, les
amenaces i les inquietuds amb les quals
s’anirà enfrontant el nen al llarg del trajecte; en principi, amb la intenció
de donar-li instruments que l’ajudin a comprendre una mica millor tot allò ara desconegut amb que s’anirà
trobant pel camí. Quelcom que no treu per a que el conte li serveixi també alhora a
l’adult que l’explica o l’escriu per a comprendre una mica millor com ha arribat fins aquí, què
s’ha anat perdent o guanyant al llarg del
trajecte, quines coses , quins anhels i quines pors del nen que porta
dins seu continuen ben vigents en l’adult en el qual s’ha transformat.
Diu Fabrice Murgia que quan es va posar a
escriure el conte cruel que s’acabaria transformat en el seu primer espectacle
com a autor i director - l’espectacle
que , l’any 2009, el va convertir en una de les més rutilants noves veus del
teatre europeu, i que continua sent el millor dels seus que li conec- , ho va
fer en gran mesura com a conseqüència de la seva llavors molt recent
paternitat. Aquí estava ell, enfrontat a les noves responsabilitats implícites
en el fet de ser pare, i sentint-se alhora encara per dins com un adolescent que té molt present també
els dies de la infantesa. I el vertigen d’aquesta sensació, el va portar a
imaginar-se un terrible conte escènic protagonitzat per dos adolescents amb
antecedents reals que han arribat a l’adolescència sense haver pogut saber
realment que significa ser un nen, perquè els hi han robat una part fonamental
de la infància. Al costat d’aquests dos adolescents ficats darrera vidres en dos cubicles aïllats i foscos amb quelcom
de cova, Murgia ens presenta també una
patètica narradora ; una nena/nina trencada i vestida amb una mena de vestit de
núvia, les taques de sang del qual ens fan pensar que el seu conte s’ha
transformat en terrible malson. És ella precisament la que , quan entrem al
teatre, ens rep donant voltes i més voltes al voltant de l’espai escènic, i
repetint en un “loop” angoixós el conte desolador d’un ogre que per tal de no
perdre la seva condició de rei dels ogres , es cruspia pares i fills,
convertint-se així en únic hereu de la més sinistra dinastia. “Jo – ens diu la
nena- sóc real, perquè tot allò que un es pot imaginar, és real. Sóc tan real
com pugui ser-ho un malson”.
És tan real, doncs, com aquest del tot irreal
espai escènic en el qual es troben tancats els dos adolescents de la proposta.
Un d’ells, un noi que Murgia ha dibuixat
tot partint del blog que Bastian Bosse
anava omplint fins aquell 20 de novembre de 2006 ( recordeu, la notable peça de
Lars Noren “20 Novembre”?) en el qual va tornar a l’escola on havia patit bullying
salvatge durant tants anys , per tal de perpetrar una matança que va acabar amb
una única mort; la seva. L’altra, una
noia dibuixada per Murgia tot partint de les entrevistes concedides per Natasha
Kampusch un cop alliberada del captiveri al qual la va tenir sotmesa el seu
segrestador des de que ella era una nena de deu anys, fins que va fugir amb
divuit. Quelcom que, d’altra banda, va passar uns pocs mesos abans que el nom
de Bosse saltés també dramàticament a les primeres pàgines dels diaris, de la
mateixa manera com el nom de Nikolas Cruz ( l’autor de la matança que ha deixat
disset cadàvers a l’Institut Parkland Florida) ha saltat dramàticament a les
primeres pàgines dels diaris coincidint amb les representacions d’aquest
espectacle. El “loop” sinistre, continua
la seva macabre seqüència de repeticions letals. El malestar permanent que
acaba derivant en odi i generant una explosió de mort, continua seguint aquella
dinàmica que ja seguia en els temps de Colombine.
Val a dir que, en la versió original del seu
muntatge – una versió vista al Temporada Alta, i diria que lleugerament més
potent que la versió castellana que ara es presenta al Lliure- Murgia introduïa també referències a una altra
realitat d’aquestes que agafen aires irreals: la del cas del lamentablement
cèlebre pedòfil assassí belga Marc
Dutroux, que va sacsejar la societat del seu país als anys 90. I que, per cert, li va servir també a Milo Rau per tal de
crear l’extraordinari espectacle “Five Easy Pieces”, vist en aquest mateix
Lliure fa uns quants mesos . Ara, Murgia i Borja Ortiz de Gondra – que ha
adaptat el text a les seves noves
circumstàncies -, han deixat de banda el cas Dutroux. I han ficat de per mig el
cas d’aquell crim d’Alcàsser, que , per la seva banda, va sacsejar també
l’estat espanyol de l’any 1992. Quelcom que implica ficar de per mig un altre
tema: el de la forma com aquests casos desperten la fam de tota mena de voltors
mediàtics, i la forma com els receptors de la informació devoren amb ànsia tot
el que vomiten els voltors. Un tema sens dubte apassionant i dolorós, pel que
diu de tots nosaltres. Però també, un tema afegit que distorsiona una mica els
objectius de l’original. Un cop més , cal dir allò que totes les comparacions
són odioses. Però un cop més, cal repetir alhora que resulten inevitables. Tal
i com he assenyalat abans, trobo que, per aquesta i d’altres raons - les bones interpretacions d’aquí no
posseeixen, però, el grau de radicalitat
que mostraven les del primer muntatge; la calculada però tensa i intensa fredor
imposada per Murgia en l’espectacle original, acaba resultant aquí un punt
massa gèlida- , a la versió en castellà de l’obra li manca
aquella força torbadora que sí mostrava al Temporada Alta. Però fins i tot
així, som davant un espectacle notable, que fica el dit a la nafra d’una
punyent veritat amb la qual convivim com si res: cada cop que un nen es veu
privat de viure el procés vital de la seva infància assumint pas a pas les
transformacions vinculades a aquest moment, cada cop que un nen es veu forçat a
ser allò que encara no és i a viure la por des d’una posició que encara no pot
assumir, neix un nou ogre , capaç de devorar ancestres i descendents des de la
seva brutal solitud.
