La tristeza de los ogros

informació obra



Vestuari:
Marie-Hélène Balau
Il·luminació:
Manu Savini
Vídeo:
Jean François Ravagnan
So:
Maxime Glaude
Dramatúrgia:
Elke Janssens
Direcció:
Jan Lauwers, Ferran Utzet
Ajudantia de direcció:
Ana Rodríguez
Intèrprets:
Olivia Delcán, Andrea de San Juan, Nacho Sánchez
Producció:
Teatre Lliure, Théâtre Nacional de Wallonie-Bruxelles, Teatros del Canal, Artara
Autoria:
Arnold Wesker
Sinopsi:

De la història real de Bastian Bosse i de Natascha Kampusch, Fabrice Murgia n'elabora un conte negre per a adolescents. L'espectacle original va ser el 2013 al festival Temporada Alta. Ara arriba al Lliure madurat, multipremiat i amb actors d'aquí. Un adéu a la infantesa.

Premi del Públic i Premi Télérama del Festival Impatience 2010 - Odéon-Théàtre de l'Europe

Maxime Glaude, finalista a l'espai sonor dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: La tristeza de los ogros

16/02/2018

Murgia ens ho recorda: cada cop que li robem la infantesa a un nen, neix un monstre devorador!

per Ramon Oliver

És ben sabut que el contes, els bons contes escrits o narrats per tal de connectar amb la imaginació d’un nen ,  en tenen sempre quelcom de mirall que reflecteix  el camí d’aprenentatge que condueix cap a la vida adulta. I reflectint aquest camí, els contes es transformen també sovint  en metàfora de les pors, les amenaces i  les inquietuds amb les quals s’anirà enfrontant el nen al llarg del trajecte; en principi, amb la intenció de donar-li instruments que l’ajudin a comprendre una mica millor  tot allò ara desconegut amb que s’anirà trobant pel camí. Quelcom que no treu per a  que el conte li serveixi també alhora a l’adult que l’explica o l’escriu per a comprendre  una mica millor com ha arribat fins aquí, què s’ha anat perdent o guanyant al llarg del  trajecte, quines coses , quins anhels i quines pors del nen que porta dins seu continuen ben vigents en l’adult en el qual s’ha transformat.

Diu Fabrice Murgia que quan es va posar a escriure el conte cruel que s’acabaria transformat en el seu primer espectacle com a autor i director -  l’espectacle que , l’any 2009, el va convertir en una de les més rutilants noves veus del teatre europeu, i que continua sent el millor dels seus que li conec- , ho va fer en gran mesura com a conseqüència de la seva llavors molt recent paternitat. Aquí estava ell, enfrontat a les noves responsabilitats implícites en el fet de ser pare, i sentint-se alhora encara per dins  com un adolescent que té molt present també els dies de la infantesa. I el vertigen d’aquesta sensació, el va portar a imaginar-se un terrible conte escènic protagonitzat per dos adolescents amb antecedents reals que han arribat a l’adolescència sense haver pogut saber realment que significa ser un nen, perquè els hi han robat una part fonamental de la infància. Al costat d’aquests dos adolescents ficats darrera vidres  en dos cubicles aïllats i foscos amb quelcom de cova, Murgia ens presenta també  una patètica narradora ; una nena/nina trencada i vestida amb una mena de vestit de núvia, les taques de sang del qual ens fan pensar que el seu conte s’ha transformat en terrible malson. És ella precisament la que , quan entrem al teatre, ens rep donant voltes i més voltes al voltant de l’espai escènic, i repetint en un “loop” angoixós el conte desolador d’un ogre que per tal de no perdre la seva condició de rei dels ogres , es cruspia pares i fills, convertint-se així en únic hereu de la més sinistra dinastia. “Jo – ens diu la nena- sóc real, perquè tot allò que un es pot imaginar, és real. Sóc tan real com pugui ser-ho un malson”.

És tan real, doncs, com aquest del tot irreal espai escènic en el qual es troben tancats els dos adolescents de la proposta. Un d’ells,  un noi que Murgia ha dibuixat tot  partint del blog que Bastian Bosse anava omplint fins aquell 20 de novembre de 2006 ( recordeu, la notable peça de Lars Noren “20 Novembre”?) en el qual va tornar a l’escola on havia patit bullying salvatge durant tants anys , per tal de perpetrar una matança que va acabar amb una única mort; la seva. L’altra,  una noia dibuixada per Murgia tot partint de les entrevistes concedides per Natasha Kampusch un cop alliberada del captiveri al qual la va tenir sotmesa el seu segrestador des de que ella era una nena de deu anys, fins que va fugir amb divuit. Quelcom que, d’altra banda, va passar uns pocs mesos abans que el nom de Bosse saltés també dramàticament a les primeres pàgines dels diaris, de la mateixa manera com el nom de Nikolas Cruz ( l’autor de la matança que ha deixat disset cadàvers a l’Institut Parkland Florida) ha saltat dramàticament a les primeres pàgines dels diaris coincidint amb les representacions d’aquest espectacle. El  “loop” sinistre, continua la seva macabre seqüència de repeticions letals. El malestar permanent que acaba derivant en odi i generant una explosió de mort, continua seguint aquella dinàmica que ja seguia en els temps de Colombine.

Val a dir que, en la versió original del seu muntatge – una versió vista al Temporada Alta, i diria que lleugerament més potent que la versió castellana que ara es presenta al Lliure-  Murgia introduïa també referències a una altra realitat d’aquestes que agafen aires irreals: la del cas del lamentablement cèlebre  pedòfil assassí belga Marc Dutroux, que va sacsejar la societat del seu país als anys 90. I que, per cert,  li va servir també a Milo Rau per tal de crear l’extraordinari espectacle “Five Easy Pieces”, vist en aquest mateix Lliure fa uns quants mesos . Ara, Murgia i Borja Ortiz de Gondra – que ha adaptat el text a les seves  noves circumstàncies -, han deixat de banda el cas Dutroux. I han ficat de per mig el cas d’aquell crim d’Alcàsser, que , per la seva banda, va sacsejar també l’estat espanyol de l’any 1992. Quelcom que implica ficar de per mig un altre tema: el de la forma com aquests casos desperten la fam de tota mena de voltors mediàtics, i la forma com els receptors de la informació devoren amb ànsia tot el que vomiten els voltors. Un tema sens dubte apassionant i dolorós, pel que diu de tots nosaltres. Però també, un tema afegit que distorsiona una mica els objectius de l’original. Un cop més , cal dir allò que totes les comparacions són odioses. Però un cop més, cal repetir alhora que resulten inevitables. Tal i com he assenyalat abans, trobo que, per aquesta i d’altres raons -  les bones interpretacions d’aquí no posseeixen, però,  el grau de radicalitat que mostraven les del primer muntatge; la calculada però tensa i intensa fredor imposada per Murgia en l’espectacle original, acaba resultant aquí un punt massa gèlida-  , a  la versió en castellà de l’obra li manca aquella força torbadora que sí mostrava al Temporada Alta. Però fins i tot així, som davant un espectacle notable, que fica el dit a la nafra d’una punyent veritat amb la qual convivim com si res: cada cop que un nen es veu privat de viure el procés vital de la seva infància assumint pas a pas les transformacions vinculades a aquest moment, cada cop que un nen es veu forçat a ser allò que encara no és i a viure la por des d’una posició que encara no pot assumir, neix un nou ogre , capaç de devorar ancestres i descendents des de la seva brutal solitud.