La introducció de l'espectacle, mentre entren els espectadors a la sala, corre a càrrec de l'actriu Andrea de San Juan —¿núvia blanca ensangonada o criatura innocent?— recorrent esfereïda, durant més de deu minuts, l'escenari de punta a punta, d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra, micro en mà, amb veu d'espinguet, i recitant sempre les mateixes frases del relat de l'ogre que es cruspeix els seus propis fills per continuar regnant.
Encara amb el ressò de la seva colpidora imatge i de la seva indignada lletania, unes hores després de la funció, tornant a la vida real, salta la notícia de l'enèsim tiroteig en un institut dels Estats Units, a Florida, on un dels alumnes de dinou anys ha abatut com a mínim disset dels seus companys. L'assassí era un devot de les armes i diuen que havia gallejat sovint que qualsevol dia en faria alguna de grossa. El dramaturg Fabrice Murgia (Verviers, Bèlgica, 1983) va debutar molt jove amb aquesta obra —es va representar en versió original francesa fa cinc anys a Temporada Alta— després de conèixer dos fets de tragèdies adolescents: la d'un jove alemany de 18 anys, Bastian Bosse, que el novembre del 2006 va disparar contra els companys del seu institut i es va suïcidar; i el cas de la jove austríaca Natascha Kampusch, segrestada per l'informàtic Wolfgang Priklopil, entre els 10 i els 18 anys, del 1998 i el 2006, quan Natasha va poder fugir, provocant també el suïcidi a les vies del tren del seu segrestador.
El temps no ha estalviat noves ferides. Ben al contrari. Des dels mediàtics casos de Bastian i Natascha, tragèdies similars entre joves s'han repetit tant als EUA com a Europa. L'obra reflexiona sobre aquest fet amb un espectacle breu (70 minuts), netament conceptual, molt suggerent, que alterna teatre físic i mitjans audiovisuals, sobre la pèrdua de la infantesa i la incertesa i la por d'enfrontar-se a l'adolescència i la maduresa. I també reflexiona, esclar, sobre el paper que juguen en aquesta escalada de violència juvenil els adults que aparentment eduquen els joves.
La versió de Borja Ortiz de Gondra, tot i que també la dirigeix el mateix autor Fabrice Murgia, s'ha permès alguna llicència per adaptar-la a la proximitat dels espectadors. Per exemple, s'hi filtra el cas del crim d'Alcàsser, del 1992, el de les tres adolescents de 14 i 15 anys del País Valencià que van ser segrestades, violades i assassinades, tragèdia que va despertar una golafreria mediàtica sense precedents ni escrúpols i que va marcar un abans i un després en l'ús i abús de la teleescombraria. I per ambientar-lo ara a l'indret més pròxim als espectadors, s'hi inclou una fugaç referència de ficció a un passatger mort que passeja amunt i avall de la Línia 3 del metro de BCN, aparentment dormint, de Zona Universitària a Trinitat Nova i de Trinitat Nova a Zona Universitària, fins que acaba el servei, una picada d'ullet, si es vol, a l'anar i venir inicial de l'espectacle amb l'espinguet repetitiu de la protagonista.
Tres intèrprets integren el quadre de gènere negre de Fabrice Murgia. A banda de la núvia ensangonada o criatura innocent, al fons de l'escenari hi ha un parell de diorames gegants des de dins dels quals —amb càmera en directe manipulada per ells mateixos— intervenen els dos personatges que representen el jove alemany Bastian Bosse i la jove austríaca Natasha Kampusch i que l'autor explora a través de la documentació del blog d'ell i de les entrevistes d'ella. Això fa que el guió de l'espectacle es mogui en tres plans: la veu narradora de la protagonista —una brillant Andrea de San Juan—, la de Natascha (que interpreta Olivia Delcán, en un notable exercici físic de canvi de vestuari) i la de Bastian (interpretat per Nacho Sánchez, amb força expressiva de l'autoodi acumulat), fins a acabar amb un relat final que porta els dos personatges fora del seus espais virtuals i també la protagonista fora del seu imaginari fantasiós.
Diuen que a Bèlgica, on va néixer el muntatge «Le chagrin des ogres», l'espectacle ha estat molt vist per grups d'estudiants adolescents. En té tots els ingredients perquè sigui així. Aquí mateix, el dia de la meva funció, un grup considerable de joves estudiants ocupava gairebé la meitat de l'aforament de la sala. Durant 70 minuts, la majoria —no m'atreveixo a dir tots— va aconseguir, segurament, desconnectar sisplau per força de la pantalla del mòbil mentre tenia una oportunitat única per espantar els fantasmes de la seva generació. Em consta que en van fer un seguiment atent, sobretot perquè, quan en un moment donat, el personatge de Bastian carrega contra els exàmens,el zero pelgat i les exigències escolars dels mestretites, la reacció sonora va ser unànime. Una demostració del fet que els nous espectadors reclamen temes «de sempre» però amb veus i conceptes nous, com el que els proposa ara Fabrice Murgia, extrets de l'experiència viscuda de quan ell tenia la seva edat. (...)
