Inquietant i punyent,
La tristeza de los ogros es mou entre l’estètica de Tim Burton i la pràctica dels
youtubers per acostar-se a la soledat d’uns adolescents que abandonen la
infantesa llançant-se al buit. Le chagrin des ogres (2009) va suposar l’entrada
del belga Fabrice Murgia en l’univers teatral per la porta gran. Murgia tenia
aleshores 24 anys. Quasi una dècada més tard, torna a dirigir la seva peça -ara
traduïda i adaptada al castellà per Borja Ortiz de Gondra. Pels que no vam
tenir la fortuna de veure’n l’original a Temporada Alta (2013), la posada en
escena d’aquest remake ens ha impactat. Murgia sembla jugar a una subespècie de
teatre èpic col·locant una inquietant narradora permanentment a escena, una
escena quasi nua al fons de la qual es troben dos vidres que, en il·luminar-se,
deixen veure dos habitacles amb els protagonistes dins. Assistim a una funció
en la que observarem “l’objecte d’estudi” -com peixos dins la seva particular
peixera- guiats per una petita ogressa sortida d’un reeixit túnel del terror.
Dins les peixeres, evolucionen Bastian (Nacho Sánchez) i Laetitia (Olivia
Declan), dos adolescents tancats i aïllats en el seu particular microunivers de
pors i angoixes. Ells mateixos usen la càmera per servir-nos les seves imatges
ampliades a escena. Des de referents reals -el cas de l’assassí juvenil Bastian
Bosse i el segrest de Natascha Kampusch-, Murgia ens parla de la terrible
solitud de l’adolescent. Una solitud desenvolupada exponencialment per la manca
d’habilitats o recursos per establir vincles afectius. Murgia posa una lupa en
els imaginaris de Bastian i Laetitia (que es creu víctima del segrest de
Kampusch, mentre resta en un pseudo-coma a un hospital) per sacsejar les
nostres consciències. Les imatges projectades van alternant la realitat viscuda
pels adolescents amb una realitat paral·lela que l’espectador haurà d’anar construint
amb l’esgarrifosa ajuda de la ogressa-narradora (Andrea de San Juan): una
narradora-amfitriona que rep el públic amb el relat escabrós del mite de Cronos
(Saturn) com si es tractés d’un conte de fades. Aquesta, des d’un cínic
infantilisme molt cruel, va esquitxant el seu relat amb retalls de premsa sobre
els casos de Bosse, de Kampusch i, com a novetat, el de les noies d’Alcàsser.
Es conjuguen així el relat fosc dels adolescents i el dels mitjans de
comunicació, accentuant el més sinistre i obscè dels casos. L’espectacle colpeja
fort, però el més punyent, és que hom veu la tragèdia -amb el seu destí
ineluctable- repetint-se i actualitsant-se fora del teatre.
