La tristeza de los ogros

informació obra



Vestuari:
Marie-Hélène Balau
Il·luminació:
Manu Savini
Vídeo:
Jean François Ravagnan
So:
Maxime Glaude
Dramatúrgia:
Elke Janssens
Direcció:
Jan Lauwers, Ferran Utzet
Ajudant de direcció:
Ana Rodríguez
Intèrprets:
Olivia Delcán, Andrea de San Juan, Nacho Sánchez
Producció:
Teatre Lliure, Théâtre Nacional de Wallonie-Bruxelles, Teatros del Canal, Artara
Autor:
Arnold Wesker
Sinopsi:

De la història real de Bastian Bosse i de Natascha Kampusch, Fabrice Murgia n'elabora un conte negre per a adolescents. L'espectacle original va ser el 2013 al festival Temporada Alta. Ara arriba al Lliure madurat, multipremiat i amb actors d'aquí. Un adéu a la infantesa.

Premi del Públic i Premi Télérama del Festival Impatience 2010 - Odéon-Théàtre de l'Europe

Maxime Glaude, finalista a l'espai sonor dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: La tristeza de los ogros

24/02/2018

De déus antics i joves d'ara

per Iolanda G. Madariaga

Inquietant i punyent, La tristeza de los ogros es mou entre l’estètica de Tim Burton i la pràctica dels youtubers per acostar-se a la soledat d’uns adolescents que abandonen la infantesa llançant-se al buit. Le chagrin des ogres (2009) va suposar l’entrada del belga Fabrice Murgia en l’univers teatral per la porta gran. Murgia tenia aleshores 24 anys. Quasi una dècada més tard, torna a dirigir la seva peça -ara traduïda i adaptada al castellà per Borja Ortiz de Gondra. Pels que no vam tenir la fortuna de veure’n l’original a Temporada Alta (2013), la posada en escena d’aquest remake ens ha impactat. Murgia sembla jugar a una subespècie de teatre èpic col·locant una inquietant narradora permanentment a escena, una escena quasi nua al fons de la qual es troben dos vidres que, en il·luminar-se, deixen veure dos habitacles amb els protagonistes dins. Assistim a una funció en la que observarem “l’objecte d’estudi” -com peixos dins la seva particular peixera- guiats per una petita ogressa sortida d’un reeixit túnel del terror. Dins les peixeres, evolucionen Bastian (Nacho Sánchez) i Laetitia (Olivia Declan), dos adolescents tancats i aïllats en el seu particular microunivers de pors i angoixes. Ells mateixos usen la càmera per servir-nos les seves imatges ampliades a escena. Des de referents reals -el cas de l’assassí juvenil Bastian Bosse i el segrest de Natascha Kampusch-, Murgia ens parla de la terrible solitud de l’adolescent. Una solitud desenvolupada exponencialment per la manca d’habilitats o recursos per establir vincles afectius. Murgia posa una lupa en els imaginaris de Bastian i Laetitia (que es creu víctima del segrest de Kampusch, mentre resta en un pseudo-coma a un hospital) per sacsejar les nostres consciències. Les imatges projectades van alternant la realitat viscuda pels adolescents amb una realitat paral·lela que l’espectador haurà d’anar construint amb l’esgarrifosa ajuda de la ogressa-narradora (Andrea de San Juan): una narradora-amfitriona que rep el públic amb el relat escabrós del mite de Cronos (Saturn) com si es tractés d’un conte de fades. Aquesta, des d’un cínic infantilisme molt cruel, va esquitxant el seu relat amb retalls de premsa sobre els casos de Bosse, de Kampusch i, com a novetat, el de les noies d’Alcàsser. Es conjuguen així el relat fosc dels adolescents i el dels mitjans de comunicació, accentuant el més sinistre i obscè dels casos. L’espectacle colpeja fort, però el més punyent, és que hom veu la tragèdia -amb el seu destí ineluctable- repetint-se i actualitsant-se fora del teatre.