En Daniel convenç a la seva dona Isabelle perquè convidi a sopar al seu amic Patrick i a la seva nova parella Emma, per la qual en Patrick ha deixat a la seva dona, posant fi a l’antiga i pacífica amistat de la parella. Més jove, l’Emma no s’assembla en res a l’esposa del convidat, la nova vida del qual desafia als seus amfitrions, que s’han instal·lat tranquil·lament en la seva rutina…
Si no sempre volem dir allò que diem, sempre diem allò que volem dir? L’aparició de l’Emma actua com a catalitzador i provoca una veritable tempesta, trastornant les certeses i despertant frustracions, gelosia i rancúnia.
El teatre de Florian Zeller acostuma a prioritzar allò que no es diu abans de la paraula dita. En aquesta comèdia ocorre el contrari. La seva originalitat resideix en el fet que el públic és testimoni i receptacle dels pensaments dels personatges tal com s’expressen en privat, al seu cap. Això serà l’objecte central i alhora el catalitzador de la comèdia. L’equip d’intèrprets farà malabarimes constants amb la tècnica d’aquest doble llenguatge que farà emergir una veritat còmica i escarnidora.
El dramaturg, novel·lista i director Florian Zeller (París, 1979) és sobretot conegut aquí per l'obra «El pare», que l'actor Josep Maria Pou va representar al Teatre Romea, una obra que forma part d'una trilogia de caire familiar: «El pare», «La mare» i «El fill», que han festejat també amb el cinema. Al costat d'un registre més aviat dramàtic, el director Guido Torlonia n'ha escollit ara una obra de registre sublim de comèdia —tot i que ja se sap que la comèdia a vegades té cops amagats i es converteix en tragèdia.
El principal recurs que utilitza l'autor Florian Zeller en aquesta obra és el de recórrer al tradicional discurs “a banda”. Expliquem-ho perquè els espectadors del segle XXI ja no hi estan gaire avesats: els intèrprets juguen en dos plans, el propi de l'escena amb els altres personatges i les reflexions o pensaments de cadascun d'ells explicats així, “a banda”, cara a cara, només als espectadors, com si els altres personatges no hi fossin o no els sentissin o ells mateixos fossin invisibles.
I és l'actor i traductor napolità establert a Catalunya, Enrico Ianello —de qui cal recordar el seu paperàs a la memorable «Filumena Marturano» de La Perla 29— el personatge que concentra tot el protagonisme de la comèdia. Enrico Ianniello s'hi troba com peix a l'aigua en aquesta comèdia, neda en una manera de dir i de fer que li és espontània i aporta una pàtina de color d'origen forà que poleix amb un català adoptiu melós i correctíssim.
És ell, doncs, per voluntat del dramaturg Florian Zeller, el qui té més protagonisme, però l'envolten tres intèrprets més que no es queden pas enrere. L'actriu Concha Milla és la parella de fa una vintena d'anys del personatge d'Enrico Ianniello. Ell, editor. Ella, professora amb exàmens per corregir. Ell, amb una notícia per donar-li sense saber com. Ella, amb una notícia per endevinar perquè vint anys de convivència ho fan tot molt líquid, rutinari, déja vu, sense sorpreses i fins i tot pesat, sobretot si s'estan revisant redaccions de pipiolis sobre la guerra de Crimea.
I per trencar el gel, hi ha l'actor Frank Capdet, amic de la parella, company de vacances de muntanya, separat recentment d'una altra amiga íntima dels amfitrions —hi ha un sopar, que és un recurs de comèdia molt francès i sempre queda bé i dóna joc— i hi ha, esclar, una jove amb tots els atributs que no ha arribat ni als trenta, l'actriu Aida Llop —amb una fugaç escena de “chanson” en directe—, que és la nova parella del convidat, madur reciclat i rejovenit posat al dia —amb xupa de pell i no com Ianello que desenterra una americana de l'armari!—, estarrufat del seu presumpte èxit i, diuen, amb ganes de provocar l'enveja dels amics dels seus millors amics.
Hi ha qui compara, dins la dramatúrgia francesa, l'autor Florian Zeller amb l'autora Yasmina Reza. I sí que alguna cosa hi ha de semblança en l'estil dels dos. Tot i que Yasmina Reza té sempre el punyal més esmolat i a la vista i Florian Zeller el porta més amagat a la faixa. La línia discursiva de Florian Zeller marca el ritme dramàtic. És precisa i directa i de llengua quotidiana i viva —que aquí ha transcrit al català, amb la mateixa vivesa, l'autor Joan Casas.
Entre la veritat i la mentida, doncs —seguint el fil del títol adoptat en la versió catalana a partir de l'original «L'envers du décor», que l'autor va escriure i estrenar el 2016 per a l'actor Daniel Auteuil— la trama de parelles d'aquesta comèdia de Florian Zeller, que potser no acabarà de fer el pes a segons quins sectors en ple 8M feminista pel tractament sensual que fa de la jove protagonista, es veu a venir i no amaga cap cop de timó, vol ser amable i transparent com un mirall al qual es mirin també els espectadors, però sempre des del punt de vista de l'altra cara de la càmera, de “l'envers du décor”, on sovint un hi amaga allò que els altres no veuran mai perquè dins d'una mentida tothom sap que hi caben moltes veritats. (...)