En Daniel convenç a la seva dona Isabelle perquè convidi a sopar al seu amic Patrick i a la seva nova parella Emma, per la qual en Patrick ha deixat a la seva dona, posant fi a l’antiga i pacífica amistat de la parella. Més jove, l’Emma no s’assembla en res a l’esposa del convidat, la nova vida del qual desafia als seus amfitrions, que s’han instal·lat tranquil·lament en la seva rutina…
Si no sempre volem dir allò que diem, sempre diem allò que volem dir? L’aparició de l’Emma actua com a catalitzador i provoca una veritable tempesta, trastornant les certeses i despertant frustracions, gelosia i rancúnia.
El teatre de Florian Zeller acostuma a prioritzar allò que no es diu abans de la paraula dita. En aquesta comèdia ocorre el contrari. La seva originalitat resideix en el fet que el públic és testimoni i receptacle dels pensaments dels personatges tal com s’expressen en privat, al seu cap. Això serà l’objecte central i alhora el catalitzador de la comèdia. L’equip d’intèrprets farà malabarimes constants amb la tècnica d’aquest doble llenguatge que farà emergir una veritat còmica i escarnidora.
Florian Zeller juga a entrar en el pensament i les justificacions dels personatges que posa a l'escenari. Com un simple sopar per conèixer una nova parella d'un amic pot acabar amb un trencament tan definitiu? O, en realitat, quedaran al cap de pocs mesos conscients que l'amistat està més trencada i que ja res ho repararà, però sense la valentia de trencar la inèrcia, dels amics de sempre? Esteve Soler ja va intentar en un T6 exterioritzar els pensaments d'una primera cita d'una parella (Sóc un altre). era mé sun exercici estilístic que una obra de teatre ben resolta. ra, passa una mica el mateix. La base de la comècia (amb els equívocs entre el que es diu i el que es pensa) ers va fnent com el formatge de la fondue, tot ho arrossega cap avall, tot i els intents i les troballes dels actors.
Joel Joan i Hèctor Claramunt estripen els secrets dels amics a Escape room i, en certa manera a Escape room2. Ho fan sense necessitat de colar-se en els pensaments íntims de cadascú. I això dona una velocitat a la trama envejable. També Carmen Marfà i Yago Alonso fan una insòlita trobada a La pell fina, en què també salten guspires quan la veritat rebenta la capa del "políticament correcte". En canvi, la proposta de Zeller, tot i que lloable, s'enganxa massa amb els circumloquis de cada personatge. Hi ha l'equívoc divertit, cert, de saber si allò que s'expressa en veu alta és un apart o bé una rèplica de la conversa.
En els instants d'a part hi ha una incomoditat evident a l'escenari. Els altres personatges han de limitar-se a esperar, a no fer res, per donar el focus a qui remuga entre dents. Però això ho fa una situació excessivament allargassada. Podria funcionar si fos en alguna escena puntual, però hi ha un excés del recurs i acaba enfonsant el ritme de la peça.
La creació dels personatges amb les actituds no verbals i amb el vestuari són les vàlvules de sortida que complementen la paraula. Enrico ianneillo és insegur i es permet fantasiejar sense actuar: tremloa quan se sent a l'abisme de la seducció. Concha Milla s'adona que el seu perfum no convenç. Frank Capdet creu que amb unes ulleres de pasta noves es converteix en invencible. I Aïda Llop posa boca de pinyó i arqueja l'esquena fent que les corbes del cos s'accentuin. És el que dota de vida cada personatge i el defineix tan bé com les mateixes inseguretats. A la placa del microscopi, es detecten quatre rols vulnerables, que amaguen les seves debilitatsen la fragiulitat de l'altre. I acaben celebrant, sovint, que són els genis perquè la situació s'ha decantat cap a on volien. el destí fa males passades. Però cada victòria no és més que una derrota més profunda de la veritat. La mentida serveix per sobreviure. La veritat és imprescindible per a respirar amb llibertat i sense complexos.