La pell fina

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Carme Marfà, Yago Alonso
Direcció:
Carme Marfà, Yago Alonso
Intèrprets:
Àngela Cervantes, Biel Duran, Laura Pau, Francesc Ferrer
Sinopsi:

El Nacho i la Miranda, una jove parella de Barcelona, visiten uns amics que acaben de ser pares per conèixer el petit Jan. Tot sembla anar bé fins que el Nacho deixa anar, sense donar-li molta importància, que el bebè de l'Eloi i la Sònia... és molt lleig. A partir d’aquí, i tot i que els recent estrenats pares intenten treure ferro a l’assumpte, l’ambient s’enrareix i comencen a sortir a la llum algunes altres veritats que fins ara cadascú guardava.

LA PELL FINA parla de tot allò que no estem preparats per dir ni per rebre. Dir la veritat està molt bé, però... què passa quan aquesta veritat ofèn? Cal dir-la? Aquesta obra reflexiona, en clau d'humor, sobre la manera que tenim de tractar-nos. Ens cuidem prou els uns als altres? Temes com la maternitat, el talent o les relacions de parella posen de manifest que tenir cura dels altres segueix sent una assignatura pendent. 


Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La pell fina

24/05/2022

Infal·lible comèdia

per Jordi Bordes

La parella de dramaturgs Carme Marfà i Yago Alonso tenen molta mili. Són un còcel perfecte que és capaç de trobar comicitat en els moments més quotidians. Al costat de les situacions més absurdes, com ara, rebre una herència inesperada (Ovelles) o voler esquivar el negoci dels enterramorts (Instruccions per enterrar un pare) emergeix un paisatge reconeixible per a tots els espectadors. Aconsegjeixen, també ara, la connexió amb el públic pel boc gros. I amb aquesta comicitat germana, la peça té suficient potència per a incloure-hi subtrames que aposten per una anècdota més surrealista encara o bé, pel gest subtil que ensenya el patetisme d'una amistat abonyegada però sincera.

La pell fina parla sobre la inconveniència de dir la veritat, de refugiar-se amb le smentides piatoses o els eufemismes benèvols. A partir d'una retrobada de vells amics en un pis d'un poblet "a 20 minuts del centre de Barcelona". De fet, un espai que, sense el glamour de Sopar amb batalla (ni amb un repartiment tant ampli), grata sota la crosta dels deutes mal curats entre companys. Sobre antigues nòvies i sobre l'arribada d'una criatura i la qualitat del temps que un pare pot dedicar al fill (tingui 43 dies o 14 anys!) En aquesta trobada informal d'amics navega també una altra trama com la d'Escape room.

El quartet d'actors són frescos i serveixen una interpretació sense esquerdes. Biel Duran és el pare sofert que prova d'acontentar la dona que acaba de parir i que sacrifica, per primer cop, la seva visita al Primavera sound. Laura Pau (habitual a The feliuettes i Pirates Teatre) és una mare que vol tenir cura del fill alhora que li pesa una malaltissa depressió postpart que, per moments, sembla ue pugui fer una animalada. Francesc Ferrer un antoheroi de marca. Egoista fins a la medul·la, amic dels seus amics però incapaç de demostrar-ho. I Àngela Cervantes (probablement, la menys habitual a la distància curta de la Flyhard) que presenta una nòvia enamorada, que confia superar un desengany momentani dels últims mesos. El quartet participa d'un veritable castell de focs de riures sorollosos, de pixades fora de test antològics i de vergonyes inconfessables pels racons.

La peça no enganya gens, ni defrauda. Aconsegueix portar al públic al port de l'emoció (molt puntualment) navegant pel riu cabalós de la comèdia. Va com un tro. I el públic es diverteix i aplaudeix, a vegades amb un posat ben incrèdul de l'escena que s'està vivint. com si fossin testimonis passius a la terrassa del costat. Estan tant dins que provarien de grat les croquetes i els canapès. Marfà i Alonso serveixen un sopar fred (el xai no surt del forn mai) carregat de situacions provocades per una traidora espontaneïtat: inacapaços de mentir sobre la desproporció del Jan (petit); sobre la valoració del darrer film que ha dirigit un company (i que s'ha quedat amb la mel als llavis, de finalista dels Gaudí); sobre l'opinio de la nova amigueta del director que se sent des del transmissor del dormitori on la criatura s'ha desvetllat; sobre la responsabilitat de ser pares i de no exercir-la, massa ocupat amb els egos i les formes. Un retrat planer, generacional, que aboca a una joventut que s'escola (com aquella de Ramon, per cert) i una maduresa que és acceptada, si us plau, per força, a desgrat de reviure l'ultima nit sense compromissos.