La pell fina

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Carme Marfà, Yago Alonso
Direcció:
Carme Marfà, Yago Alonso
Intèrprets:
Àngela Cervantes, Biel Duran, Laura Pau, Francesc Ferrer
Sinopsi:

El Nacho i la Miranda, una jove parella de Barcelona, visiten uns amics que acaben de ser pares per conèixer el petit Jan. Tot sembla anar bé fins que el Nacho deixa anar, sense donar-li molta importància, que el bebè de l'Eloi i la Sònia... és molt lleig. A partir d’aquí, i tot i que els recent estrenats pares intenten treure ferro a l’assumpte, l’ambient s’enrareix i comencen a sortir a la llum algunes altres veritats que fins ara cadascú guardava.

LA PELL FINA parla de tot allò que no estem preparats per dir ni per rebre. Dir la veritat està molt bé, però... què passa quan aquesta veritat ofèn? Cal dir-la? Aquesta obra reflexiona, en clau d'humor, sobre la manera que tenim de tractar-nos. Ens cuidem prou els uns als altres? Temes com la maternitat, el talent o les relacions de parella posen de manifest que tenir cura dels altres segueix sent una assignatura pendent. 


Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La pell fina

07/06/2022

Aquest nen és lleig com un pecat!

per Ramon Oliver

 

Ara que no ens escolta ningú, ho podeu reconèixer amb franquesa: no us ha passat mai, això d’anar a veure la criatura recent nascuda d’un amic o parent vostre, i trobar que encara que tothom li vegi totes les gràcies al nonat, a vosaltres us sembla ben poc agraciat? Això, per no parlar d’allò altre de trobar-li a la criatura semblances (que si té els ulls de l’avia, i els llavis del pare, i les orelles de la mare, i el nas del iaio ...) que tu no veus ni posant-li moltes ganes i agafant una lupa . Però tornant al tema de la lletjor del nadó: suggerir-la en veu alta, resulta quelcom tan arriscat i ofensiu com, posem pel cas, suggerir-li a uns amics teus que li posin al nen que esperen el nom més odiat imaginable: penso, naturalment, en els protagonistes d’ “El nom”, una altra comèdia generacional amb paternitat i maternitat de per mig en la qual es posava a prova allò que se li pot o no se li pot tolerar que digui un amic de tota la vida.

En qualsevol cas: resulta comprensible que uns pares, encara que no tinguin la pell exageradament fina, es prenguin una mica o un molt malament que el seu millor amic es mostri tan sincer sobre la sensació estètica que li provoca el seu fill recent nascut; en aquests casos, és aconsellable sempre un puntet de diplomàcia. Però si el Nacho (el responsable d’haver verbalitzat en veu alta la barbaritat) , s’hagués quedat calladet, nosaltres alhora ens haguéssim quedat sense aquesta nova demostració que el tàndem format per Yago Alonso i Carmen Marfà hi té la mà trencada, en això de construir molt bones comèdies que s’ajusten com un guant tant al segell estilístic característic de la Flyhard, com a les seves dimensions. Tot i que l’èxit de “Ovelles “ (que després d’haver passat pel Poliorama, ara és a punt de fer també temporada al Borràs), demostra que això de canviar de dimensions escèniques o fins i tot de mitjà (penso en l’adaptació televisa d’aquelles també ben eixerides “Instruccions per enterrar un pare”) ,no constitueix tampoc cap problema pel tàndem.

A les dues primeres comèdies del Yago i la Carmen, tot quedava en família. I amb això, vull dir que les dues estaven protagonitzades per grups familiars. Però aquest cop, és a l’amistat, a la que li toca rebre. Com molt bé ens recorda el tòpic i ens demostra la realitat, l’amistat crea entre les persones aquella altra forma de família els vincles de la qual poden resultar fins i tot més intensos que els vincles relacionats amb la genètica i la sang, perquè els amics, formen aquella mena de família que hem escollit voluntàriament, donades  les afinitats que sentim amb ella . Ara bé: de vegades, la confiança fa fàstic. I estirar en excés el grau de tolerància, pot crear la mena de situacions en les quals es passa com si res de la incomoditat a l’enfrontament . I d’aquest, a la confessió d’allò que semblava inconfessable: la confessió de les frustracions personals i/o amicals i/o de parella i/o professionals i/o relacionades amb l’assumpció de la paternitat i la maternitat,  que s’han anat acumulant amb el temps. Unes confessions que, si te les prens a la tremenda, poden donar origen al seu bon drama escènic amb possibilitats de resolució tràgica . Però que si te les prens amb la seva bona dosi de bon humor amb trets de crònica generacional del desencís generalitzat, donen origen a lúdics divertiments no exempts dels seus lleugers apunts dramàtic , com ara aquest propiciat pel naixement del petit Jan petit.

Per cert; ja es mala sort , quer aquesta trobada que s’ha postergat durant moltes setmanes  i que té com a escenari l’entorn diguem que tirant a rural (això que la gran ciutat està a tocar no s’ho creuen ni ells) en el qual resideixen ara els pares del Jan, hagi vingut a coincidir amb aquell concert del Primavera Sound que l’amic arribat des de Barcelona no es vol perdre per res. I la coincidència , ve a afegir-li encara un punt més de tensió al sopar a mig fer entre els tres amics de tota la vida  i la una mica més jove  nova xicota (tot i que no tan nova) del principal causant de la discòrdia.  Val a dir que Marfà i Alonso, sense pretendre en cap moment trencar el codis associats a una comèdia d’aquesta mena ( en aquest sentit, ens trobem davant una situació més ajustadament previsible que aquelles altres de les quals es partia a “Ovelles” o a “Instruccions...”), saben com dibuixar amb molta habilitat cadascuna de les quatre personalitats reunides al voltant de l’invisible Jan: podeu respirar tranquils; ningú no us demanarà si el trobeu maco o lleig . En aquest sentit , el lleuger desdibuix que presenta el personatge interpretat per Ángela Cervantes (potser el menys treballat del quatre a nivell dramatúrgic) , resulta també ben lògic: al cap i a la fi, ella és la convidada que no ha compartit la història que han compartit els altres tres, i això la situa inevitablement un xic al marge de la dinàmica en la qual s’ha mogut el trio al llarg de varies dècades d’amistat. Comptant amb un excel·lent quartet interpretatiu que et fa creïble en tot moment tant les velles complicitats com els vells i nous  recels que s’han anant acumulant sota la catifa, els creadors del text saben també com dirigir-lo amb la mena de precisió que requereixen aquesta mena de comèdies: la precisió portada en tot moment a bon ritme, i  capaç d’aconseguir que, en tot just una hora i mitja, aquest quartet ens resulti tan familiar com si nosaltres mateixos també el coneguéssim de tota la vida. I donades les seves característiques, és més que probable que potser, més o menys, sí coneguem , tinguem en el nostre cercle d’amistats , o siguem nosaltres mateixos persones amb trets un xic similars als que presenten aquest quatre: una no sé si probable però si possible identificació que també contribueix a arrodonir els reeixits resultats que presenta la proposta. Afegiu-li a tot plegat l’habilitat dels diàlegs que els autors li han escrit al quartet , i la velocitat a la qual han volat les entrades d’aquestes representacions, i no costa gaire imaginar que aquests quatre tenen marxa per a molta estona. Temps al temps.