El Nacho i la Miranda, una jove parella de Barcelona, visiten uns amics que acaben de ser pares per conèixer el petit Jan. Tot sembla anar bé fins que el Nacho deixa anar, sense donar-li molta importància, que el bebè de l'Eloi i la Sònia... és molt lleig. A partir d’aquí, i tot i que els recent estrenats pares intenten treure ferro a l’assumpte, l’ambient s’enrareix i comencen a sortir a la llum algunes altres veritats que fins ara cadascú guardava.
LA PELL FINA parla de tot allò que no estem preparats per dir ni per rebre. Dir la veritat està molt bé, però... què passa quan aquesta veritat ofèn? Cal dir-la? Aquesta obra reflexiona, en clau d'humor, sobre la manera que tenim de tractar-nos. Ens cuidem prou els uns als altres? Temes com la maternitat, el talent o les relacions de parella posen de manifest que tenir cura dels altres segueix sent una assignatura pendent.
Si es diuen les veritats es perden les amistats. Aquest podria ser el lema ocult de l'obra «La pell fina» que és a punt de complir un any des de la seva estrena i que s'ha convertit en una de les sorpreses teatrals, amb funcions exhaurides, primer a la Sala Flyhard on va néixer i, a partir d'ara, a través d'una extensíssima gira per tot Catalunya i també les Illes —terra de teatres— que, de moment, preveu acabar el mes de juliol per la porta gran al Teatre Borràs de Barcelona.
Són la troupe d'aquella altra obra de la mateixa autoria, «Ovelles», que ja va fer preveure que aniria també pel bon camí i acabaria, com «La pell fina», fent el salt des de la sala petita als teatres convencionals. Del taller artesanal a la gran factoria. Allò que tota obra contemporània vol i desitja i no sempre aconsegueix.
¿Això els pot fer perdre intimitat? Segurament que sí, esclar. Però no els fa perdre efectivitat perquè la història, el text, la trama, l'estructura teatral tenen la fusteria de la bona comèdia que, com pertoca, sempre ha d'estar mínimament esquitxada d'una mica de tragèdia. I, element clau, tant en les anteriors propostes de la parella d'autors com en aquesta, una encertada interpretació que entén la jugada i que es fon amb els personatges de ficció fins a fer-se'ls seus amb una creixent dosi de credibilitat fins al punt que un pensa que alguns espectadors poden acabar sospitant que a algun dels quatre intèrprets els ha passat, a la vida real, alguna de les anècdotes que representen.
«La pell fina» té, a més del quartet interpretatiu, que ha fet l'obra més gran, un ham que amb el temps de rodatge que porta li ha caigut com una fortuna afegida: la incorporació de l'actriu Àngela Cervantes (substitució de l'actriu Laura Porta) que ha sortit de la petita pantalla de la telenovel·la «Com si fos ahir» a conquerir dos premis Gaudí, dos, com a millor actriu secundària per les pel·lícules «Chavalas» i «La maternal», a més de ser nominada als Premis Goya com a actriu revelació també per «Chavalas».
Ser pare a la ratlla dels quaranta ja no és una excepció, avui en dia, però és cada vegada més un repte. De la crisi dels quaranta s'ha passat a la crisi de “ser pare” als quaranta. I així els ha anat a aquesta parella que, a més, han deixat l'urbs per anar a viure en un pis d'un poble petit, però convençuts que són a “vint minuts” del centre de Barcelona (quan no hi ha enbotallement de trànsit o quan els transports públic no fan la perla, esclar).
Per una banda hi ha el Nacho, un director de cinema que no té bona sort últimament i la Miranda, una infermera també en excedència i canvi de vida. La parella és convidada a sopar a casa d'un bon amic, no bon amic, no, el millor amic del Nacho!, precisament per conèixer la criatura que acaben de tenir la parella de l'Eloi i la Sònia.
I aquí comença el ball del Jan petit quan balla. Si aquell balla amb el dit, amb la mà, amb el colze, amb l'orella, amb el nas, amb el peu, amb el cap, amb la panxa o amb el cul, aquest els farà ballar a tots amb les peces del cos alhora. I és així perquè en comptes de de dir que el nadó —no cal dir que absent però subtilment present— és una preciositat —¿quin nadó no ho és?—, al Nacho, que és de tenir a la boca el que li ronda pel cap, el que diu és que la criatura és... una mica “lletja”.
L'atenció del pare nou de trinca excessiva cap a la seva parella; la depressió postpart de la feliç mare; l'amic que ho donaria tot per qualsevol altre amic tot i que no acaba d'encaixar com ho ha de fer; i la nòvia d'aquest amic que és la més distanciada del grup perquè acaba de sortir d'una crisi sentimental. Un còctel humà explosiu.
Tots quatre personatges tenen el seu moment de desbocament, de tirania, d'alegria, d'incredulitat, d'hipocresia, de viure en un núvol de cotó fluix o de caure en l'abisme de la frustració. I ho expressen amb la frescor que requereix un guió que vol fer honor a la comèdia sense caure en la contemplació fàcil i sense fer cap concessió a actituds, gestos o invectives políticament poc correctes. Ja he dit que quan es diuen les veritats es perden les amistats, i si es diuen pel broc gros, el carro pot anar finalment pel pedregar.
Aquest ritme de la trama, que domina a la perfecció el tàndem autoral de Carmen Marfà i Joan Yago, tant en l'origen del guió com en la direcció, és el que fa que els espectadors —diria que tant els de quaranta com els que hi arribaran aviat com els que ja han deixat enrere aquesta franja— s'enrolin en el seguit de rèpliques i contrarèpliques que no són sinó la clau per encadenar un devessall de retrets que, ni que siguin rebuts amb totes les rialles del món, no per això s'estalvien de deixar en l'aire un polsim d'agror en clau de postreflexió: ¿quin mal ha fet la societat del segle XXI per viure tot això? De rerefons, entre bastidors, el Jan petit continua ballant perquè, com sentencia la cançó popular, així balla el Jan Petit. (...)