Us heu parat a pensar alguna vegada, quan finalitza una obra de teatre i esteu aplaudint amb més o menys convenciment ,que en aquell moment us trobeu ja més a prop de la mort que quan aquesta obra estava a punt de començar? Quelcom que, de fet, és alhora el que acaba de passar també entre l’inici i el final de la frase anterior que acabeu de llegir. De ben segur que, segons quina sigui la vostra relació amb la mort ( és a dir; segons l’espai que ocupi en els vostres pensaments diaris i en les vostres angoixes quotidianes ) , sí que us ha vingut al cap aquesta idea en algun moment, mentre estàveu a una sala de teatre, o a un cinema, o a un concert. I potser fins i tot, llavors heu sentit el vertigen que dóna tenir plena consciència que aquest és exactament el mateix camí que estan seguint la resta d’espectadors que comparteixen aquest moment amb vosaltres, o el actors i les actrius que s’esforcen des de l’escenari per fer-vos riure o fer-vos plorar. Però en cas contrari, en cas que no tingueu per costum pensar en aquestes coses mentre gaudiu d’un espectacle, aquí tenim un creador com ara Pablo Messiez, ben disposat a refrescar-li a tothom la memòria sobre el tema , mentre ens convida alhora a reflexionar una mica (encara que la reflexió vingui acompanyada també de moltes pinzellades d’aquell sentit de l’humor que li és propi) sobre “La voluntat de creer”... i els efectes potser indesitjables que se’n poden derivar de no tenir cap mena de voluntat de creure.
Messiez, que quan ens va fer escoltar “Las canciones” no va recórrer pas a Spotify, sinó a les versàtils tres germanes txèkhovianes sempre disposades a adaptar-se a les més diverses circumstàncies i adaptacions, s’ha emmirallat aquest cop en una de les més grans obres mestres de la història del cinema, l’extraordinària pel·lícula de Carl Theodor Dreyer “Ordet (La paraula)”. I és que quan de la fe és tracta, pocs creadors poden competir i poden demostrar tan poder de convicció com aquest genial cineasta danès que, una anys abans (al 1928) ja havia també deixat bon testimoni del poder de la fe a la no menys magistral i del tot seminal ( el seu enlluernador ús del primer pla segueix oferint una insuperable lliçó de cinema) “La passió de Joana d’Arc”. Filmada l’any 1955, “Ordet” era la segona adaptació cinematogràfica d’una peça teatral escrita tres dècades abans pel l dramaturg i pastor de l’església luterana Kaj Munk, convertit en màrtir després d’haver estat assassinat per la Gestapo el 1944, quan Dinamarca es trobava ocupada per l’exercit alemany. Un any abans, Gustaf Molander havia dirigit la primera versió (una notable pel·lícula que, en qualsevol cas, no pot competir amb les sublims imatges de Dreyer) d’aquella obra que es desenvolupa en un entorn rural , planteja un intens debat sobre la necessitat de seguir tenint fe en un món que ha deixat de creure en els miracles, i , finalment obra el que , un cop transformat en cel·luloide per geni de Dreyer, probablement segueixi sent el més gran miracle mai vist a una sala de cinema. A l’espectacle de Messiez, el podeu veure al petit televisor que va seguint les imatges del film per tal de poder establir paral·lelisme entre aquestes, i les que Messiez va creant a l’escenari. Però un miracle (com a mínim, cinematogràfic) d’aquestes dimensions, precisa d’un bon visionat al cinema, o a la pantalla més gran que tingueu a casa vostra. Només així podreu capturar la dimensió d’uns diàlegs farcits també de discussions sobre la religió com els que mantenen els personatges , i una presència com la d’aquest Johannes que s’ha tornat del tot boig ( o potser, no tant?) llegint Kierkegaard , que està convençut de ser Jesucrist, i que necessita que els altres deixin de tenir discussions teològiques i creguin en ell, per tal d’obrar el miracle i ressuscitar la seva cunyada, que acaba de morir després d’un part molt difícil.
Per cert: abans us he parlat ja de la Joana d’Arc de Dreyer. Doncs Messiez també la té present , com deixa ben clar al dossier de premsa del present espectacle. Messiez , com va fer Dreyer, es fixa en la transcripció del judici que va patir la donzella d’Orleans, i que estava complertament manipulat per les autoritats eclesiàstiques i polítiques per tal de portar-la cap a la foguera sense escapatòria possible. Hi ha un moment en el qual l’inquisidor interrogador s’encara a la futura santa, quan aquesta afirma haver escoltat la veu de l’arcàngel Sant Miquel, i li demana com sabia ella que aquella veu que escoltava, era la veu d’un arcàngel. La resposta de la Joana no pot ser en aquest sentit més esclaridora, i més definitòria també de les intencions d’aquest muntatge: “Perquè vaig tenir la voluntat de creure-ho”.
Efectivament: d’això va la fe, entesa en el seu sentit més ampli, variants escèniques incloses. No és el miracle el que ha de facilitar la fe (quelcom que seria molt fàcil) ; és la fe, la que pot obrar el miracle. Això és el que intenten deixar clar tota l’estona tant el Johannes de Munk i Dreyer, com la més sorneguera visió del nou Jesús de Nazaret que es mou per un escenari excel·lentment dissenyat per Max Glaenzel. Un escenari que comença exhibint tota la seva buidor. I que, poc a poc, acaba convertint-se en una rèplica de l’escenari de la pel·lícula; una rèplica tan blanca com aquell blanc enlluernador que (com li passa al blau Klein, el groc Van Gogh o el vermell Minnelli), es va convertir una mica en el color emblemàtic d’un cineasta que sempre va filmar en blanc i negre. Cal ficar-se en aquest sentit en el tram final de “Gertrud”, la seva última pel·lícula. I també aquell film que no van veure amb bons ulls molts creients, malgrat estat realitzat per un creient, en tenia quelcom d’acte de fe, encara que en aquell cas, es tractés de l’acte de fe d’una dona capaç de trencar amb tot i amb tothom , per tal de de segur sent-li fidel a la seva passió amorosa, malgrat saber que l’objecte d’aquesta , és algú incapaç de ser-li fidel en cap sentit: com Santa Joana, també Gertrud té molt clar que allò que importa de debò encara que la porti a la destrucció (en el cas de Gertrud, la marginació social en nom de la moral) , no és escoltar la veu d’un arcàngel, sinó tenir la voluntat d’estar escoltant-la , i fer prevaler aquesta voluntat als judicis sereníssims que emeten les persones sense fe.
Messiez sap que també això d’anar al teatre o de veure una pel·lícula en té molt d’acte de fe, realitzat (com us deia al principi i com el mateix director remarca també al principi del seu muntatge) mentre llisquem cap a la mort , tenint una percepció més o menys o gens desperta sobre la forma com avança aquest lliscament, mentre ens entretenim alhora amb allò que passa a l’escenari. No cal ser Joana d’Arc , ni jugar-se el que ella es jugava en aquell procés: la relació entre voluntat i fe la portem a la pràctica de forma més indolora cada cop que entrem a una sala escènica i establim un vincle amb allò que passa a l’escenari; quelcom que passa per la seva banda per voler creure el que estem veient representat. Com diu Messiez, a la seva particular variació al voltant de “Ordet” hi ha també mort i resurrecció, i un explícit desig “de jugar amb la percepció de l’espectador” per tal que la representació, estimulada per la complicitat que mostren els seus intèrprets, posi a prova la seva pròpia fe. I en aquest cas, posar a prova la fe sobre el que passa a l’escenari, implica entrar en el joc d’un director que sovint et mostra el que passa a l’escenari gairebé com si es tractés d’un assaig del que ha de passar, que deixa que allò que sembla banal s’escoli en allò que no vol semblar banal, i que (en algun moment caient en l’excés ) fa que l’humor poca solta amb trets d’humor fàcil ensenyi el nas puntualment sense més problemes. Però cal que aquestes proves que podrien posar-la en dubte, no facin tremolar la nostra fe. I cal recordar que si la paraula “Ordet” significa “paraula”, és precisament perquè creure en la paraula és el més clar acte de fe que se’ns demana; per alguna cosa a les esglésies es repeteix constantment la fórmula “paraula de Déu”, i fora d’elles, la gent que vol fer prevaler la seva fiabilitat no es cansa mai de dir allò d’ “et dono la meva paraula”.
