Pablo Messiez és com un fill bord de La Zaranda. Descriu unes relacions d'uns personatges patètics i delirants que, amb unes metàfores d'alta intensitat, revelen moments de lucidesa humanística. Messiez recorre a les paraules i a les cançons (Las canciones, Gènere impossible), allà on els de La Zaranda evoquen l'ànima dels objectes que van recopilar en alguns dels seus viatges pel mon i que, dècades més tard, els descobreix una veritat que dialoga amb la seva trajectòria tragicòmica. Probablement, les obres de Messiez no destil·len els quadres tenebrosos de la història de les arts plàstiques com La Zaranda, però sí que connecta amb un saber popular, a partir de l'experiència, dels desenganys, de la desconfiança d'un ciutadà amb el seu entorn, sigui família, amistats, ciutadania o religió. Des d'un espai despullat, logra una connexió amb l'espectador actiu que absorbeix les paraules, les referències que l'integren a l'escena i aporta una nova densitat a una pel·lícula (Ordet de C. T. Dreyer) que s'emet en paral·lel en un marge de l'escenari.
Més enllà que tot espectador accepta el codi de la ficció per submergir-se en les realitats (apreses o per conèixer), hi ha un saber estar que commou perquè fa preguntes senzilles sobre temes de profunda intriga que la huimanitat no ha sabut resoldre científicament. Com el de saber que tots hem de de morir i discutir en com hem de néixer i de viure. Messiez va néixer molt lluny de la terra de La Zaranda. Com tampoc va beure del saber popular de García Lorca. Però, tot i així, hi combrega en ple segle XXI. Per això, el pragmatisme i cinisme de Felicidad (Rebeca Hernando) és com el de Poncia de La casa de Bernarda Alba. Paz (María Jáimez) és la poetessa que ha seguit vivint al poble tot i provocar-li rebuig perquè no saben respirar les metàfores. Amparo (Mikele Urroz) va decidir marxar i enamorar-se de la vida. I ha volgut que la seva filla neixi a casa seva només perquè pugui aprofitar els beneficis (pragmàtics) de ser europea. Però és una filla que el seu cos vol expulsar, que li adverteix d'un desenllaç tràgic, com si fos una maledicció ancestral. Juan (José Juan Rodríguez) és el germà que completa la família. Viu de l'aire, se sent Jesús i es prepara per fer un miracle, mentre fa de fuster ocasional, fotògraf desvagat, ballarí espontani. Claudia (Maria Fantini) és la companya d'Amparo que se sent ben acollida a casa de la seva dona, tot i que amenaci la forma tradicional de la família.
A l'escena, no s'expliquen gaires anècdotes: són més de preguntes intimes i profundes. No hi ha taules, ni sobretaules. tot és buit; en tot cas es va armant la casa, parapetant una veritat enimg de la immensa buidor. Dins, es constata com es pot sobreviure a les contradiccions, siguin personals, socials o físiques. La ciència també cau en escac i mat de la mà del doctor (Íñigo Rodríguez-Claro) que, com el desvagat de L'oncle Vània li agrada sentir-se acollit en aquesta estranya llar. El temps passa; el vent xiula. Les morts s'amunteguen; els naixements neixen de crits dolorosos i, sense saber com, es concep (com aquell estrany realisme màgic d'El temps que estiguem junts ) un existencialisme irònic que connecta la reflexió de Messiez amb els seus pares espirituals, una mena de baules invisibles que floten amb treballs com el de Daniel Veronese (Sonata de otoño), Claudio tolcachir (L'omissió de la família Coleman) loscorderos (Afasians, El hombre visible) o, sobretot, La Zaranda (La batalla de los ausentes, Ahora todo es noche). Serà fill il·legítim, però ha begut (a través d'un temps i un espai inconcret) de la llet materna de la companyia del Teatro Inestable de Andalucía la Baja i el seu teatre vessa humanitat, màgia i veritat a glopades. En les pauses hi ha informació i també l'espai necessari per processar la bellesa i intensitat de les paraules. Magnètic, enigmàtic, estranyament empàtic.
