Las canciones

informació obra



Autor:
Pablo Messiez
Direcció:
Pablo Messiez
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Il·luminació:
Paloma Parra
So:
Joan Solé
Intèrprets:
Joan Solé, Mikele Urroz, José Juan Rodríguez, Rebeca Hernando, Carlota Gaviño, Javier Ballesteros, Íñigo Rodríguez-Claro
Sinopsi:

Després d’enamorar-nos amb El temps que estiguem junts, Pablo Messiez torna al Lliure amb un dels espectacles de més èxit d’aquesta temporada als escenaris de Madrid. Una peça que neix del desig d’ocupar-se d’un sentit que sempre està en funcionament: el de l’oïda. Sentim el món i la música sempre i a tota hora, ja des de l’etapa embrionària.

Las canciones, un grup de persones s’ajunta per escoltar deliberadament diverses músiques. I aquest acte, en principi inofensiu –gent que escolta i canta cançons–, els acaba transformant a tots. Coses que passen quan ens aboquem a un misteri.

Crítica: Las canciones

24/04/2021

Escoltar com el cor esclata

per Jordi Bordes

Ha estat una bomba a Madrid i, a Barcelona, només se'ls ha deixat fer quatre funcoins. Que es van exhaurir amb un cop d'aire. És evident que hauria d'haver oportunitat per a una temporada més llarga, a Barcelona i, per què no, també amb gira per Catalunya. Perquè remou i diverteix a parts iguals.

Pablo Messiez és un mestre en donar versemblança a situacions surrealistes. Ara, ha volgut treballar l’escolta. Deixar que els actors escoltin cançons, i que això els remogui per a construir una peça que, va acabar arrelant-se en alguns aspectes de Les tres germanes de Txèkhov. Quan fa pocs mesos que Julio Manrique en feia una versió hermètica i potent d’aquest mateix títol, es poden reconèixer obsessions i ambicions d’alguns personatges .Però segurament tampoc era necessari. Txèkhov assegurava que ell feia comèdies que tothom llegia com a drames. Ara, Messiez, l’ha volgut transformar en una mena de coreògraf d’emocions amb aquesta peça esbojarrada, i amarga per moments. Teatre de Buenos Aires, indubtablement. Venen al cap El loco y la camisa o Gossos, de Nelson Valente.

Com ja va passar a El temps que estiguem junts (un treball que va servir perquè l’autor coincidós amb els membres de la Kompanyia del Lliure, al 2018) el treball actoral és clau. L’autor i director modula cada personatge en funció dels reptes i desigs de cada intèrpret, fins a construir una simfonia coral remarcable. Jugar en un pla abstracte permet fer-los coincidir en aquesta raresa. El públic disfruta les rèpliques, sovint d’un humor ben negre i absurd. La vitalitat ofegada procura agafar aire escoltant i ballant frenèticament My sweet lord de George Harrisson (la pausa de 15 minuts és d’una exuberància brillant que recorda Jan Lauwers). O provant d’aixecar l’ànima amb El mar dels Manel.

Jugar amb les cançons i fer-ne una trama amb sorpreses ja ho ha treballat Carles Alberola (Besos),o Llàtzer Garcia (Esquivel). El joc de Messiez no s’acaba amb la forma. També aconsegueix que el públic s’hi sumi. Com si fos un teatre dels sentits: Convida a tancar els ulls i, a l’oïda, se li apareix el tacte amb la butaca. Trasbalsa fins a aconseguir que balli i aclami el seu Moscou particular. I que hi sigui Txèkhov o no, ja és el de menys. Messiez enxufa energia positiva des de la buidor del personatges i la intensitat vital dels actors. Brutal.