Fa gairebé dos anys que no vaig a cap concert. Les obligacions d’un i la pandèmia han impossibilitat que hagi pogut assistir a un ritual que fa uns anys per mi era imprescindible. Però les sensacions romanen dins, a l’espera de desfermar-se quan es tingui l’ocasió. I quelcom semblant (de fet més potent) vaig sentir el passat diumenge al Teatre Lliure durant Las canciones de Pablo Messiez. Un ritual que no és una obra sola, sinó moltes dins seu. Las Canciones és un tractat de teatre, d’una filosofia de vida, és un experiment sociològic. Una obra de la qual no volia sortir-ne.
Pablo Messiez és un autor de capçalera, un home que crea històries on l’estranyesa es fa quotidiana en els seus personatges, ubicats en contextos dels quals intenten sortir. No és perquè sí doncs que aquestes cançons les escoltin Olga, Irina i Miguel, tres germans que junt amb Ivan, fan un quartet molt chejovià. Les tres germanes planeja per sobre de l’obra. Però sols és un referent més per teatreferits, una llicència, un joc del mateix Messiez que esprem el suc del rus, servit amb abundant vodka. I si es pot analitzar, Las Canciones a través de la influència del bo de l’Anton, també es pot fer com un experiment sociològic a dues bandes.
Hi ha molts que entenem el teatre com un ritual amb unes regles de joc marcades i on l'originalitat rau precisament en com es poden trencar aquestes regles per poder viure una experiència més estimulant pel cos i la ment. Messiez diria que ho deu veure de forma semblant. I per això posa en escena uns personatges que es dediquen a escoltar música, a sentir la música. La seva és una actitud vital disfressada d’acte de protesta contra un pare mort que cantava. Diuen que qui canta els mals espanta, aquest quartet prefereixen fer-ho escoltant les cançons dels altres, d’aquells que per la música, per la lletra o pel ritme els provoquen una emoció definida. Quatre peces sonen, una en cada llengua: italià, francès, castellà i anglès. I en silenci pràcticament es deixen anar la seva manera. A l'acabar la gran caixa metàl·lica situada al bell mig de l’escenari s’obre i n’apareix una dona amb una criatura als braços. És la dona de l’Ivan. La dona abnegada, sacrificada, la que treballa. Li recrimina que allò que fa no és feina i decideix unir-se al ritual. Per ella, serà l’acte més alliberador. A pastar les obligacions! I amb l’arribada de dos músics catalans, amb l’excusa de què són admiradors del difunt cantant, el grup es consolida amb moltes reticències. Però les cançons aniran sonant i ments i cossos s’hi aniran amollant.
Com sempre un element nou a una estructura jeràrquica, que funciona sola, acaba corrompent-ho tot. I els dos músics catalans no tenen cap altre objectiu dramatúrgic que aquest. El virus que inoculen lentament, mentre juguen a seduir a dues de les dones, és obvi, per què no cantar les cançons en comptes de sols escoltar-les? Les dues germanes se senten temptades per recuperar les cançons que havien cantat feia temps (el record del pare és massa present encara). I aquest és un dels conflictes intel·lectuals de l’obra: cantar o escoltar? No se puede escuchar bien. Todo el mundo habla y nadie escuha defensa Olga. Hace bien el cantar, cantar nos desnuda contraataca més endavant Joan, un dels músics.
Aquest conflicte existencial el trasllada al públic de manera juganera. Després de gairebé tres minuts de silenci dels actors, Olga anuncia una cançó que els tregui la ximpleria i que els cansi. Al moment, els sobretítols projectats anuncien una pausa. Val a dir que aquesta pausa ja havia estat anunciada per un dels actors just en començar la funció, dient que a causa de la situació no podrien moure’s de la butaca, a menys que volguessin anar a fer un riu. El que no sabia és que la situació a què es referia l’actor no era pas pel Coronavirus. Durant quinze minuts Nina Simone s’apodera de l’escenari i amb ella l’esperit catàrtic que tot ho trasbalsa amb l’espiritual peça My Sweet Lord, cançó originària de Billy Preston i George Harrison. És doncs quan l’experiment sociològic es trasllada a la platea. Tu què erets dels qui ballaven desenfrenadament deixant-se emportar per la bogeria del ball dels intèrprets o erets dels qui gaudia observant, deixant fluir la música i divertir-se de manera voyeur? Una experiència explosiva que cada cop s’anava fent més gran i on fins i tot Juan Carlos Martel es deixava anar, balancejant el seu cos davant d’un dels accessos a la sala. I quan acaba la bogeria un minut llarg d’aplaudiments i crits. I una transformació en l’actitud del públic, més receptiu a les bromes i els jocs del dramaturg. Messiez és un alquimista que ens fa ballar al so de les seves paraules.
L’obra és a més a més un exercici actoral de nivell. Qualsevol actor que estigui a les ordres de Messiez fa un viatge interpretatiu perquè la seva metodologia busca crear els personatges a partir de la proposta de cada actor. I en aquest cas els set actors, on destaca el català Joan Solé, però sobretot la canària Carlota Gaviño i la navarresa Mikele Urroz, han trobat els seus personatges de la manera més senzilla: a través de l’escolta i l’expressió corporal.
El final els tres germans, Olga, Irina y Miguel, es queden al final de la festa (havia dit que, a més a més, era l’aniversari d’Irina?) sense cantar, sense mar i amb el vodka en reserves. Però encara ens sorprendran amb un últim ball disco al ritme de la diva Dalida. I la pena que el viatge, que l’experiència s’ha acabat. Per quan una altra cançó, Pablo Messiez?
