Quan un pensa en el cèlebre compositor Arthur Sullivan, el que li ve al cap de seguida són les delicioses melodies que va composar formant tàndem amb el lletrista WS Gilbert per a operetes tan memorables com ara “El Mikado” o “Els pirates de Penzane”. Però molt abans d’iniciar la seva col·laboració amb Gilbert i composar tan alegres partitures, Sullivan havia estat també el creador d’una sèrie de composicions per a cor , dins de les qual s’hi troba l’extraordinari tema “The Long Day Closes”. Un tema que li va servir també al director Terence Davies per a titular una obra mestra cinematogràfica dolorosament autobiogràfica que, tot i les seves abismals diferències amb l’espectacle que ens presenta Pablo Messiez, compartia amb aquesta proposta una similar posició sobre el paper que les cançons poden ocupar a la nostra vida. A la pel·lícula, la música popular i les lletres que acompanyen aquesta música popular, marcaven l’atmosfera i li posaven paraules als llargs silencis familiars carregats sovint d’amargor que marcaven la infància d’un nen amb quelcom d’alter ego del propi director.
De ben segur que Messiez va tenir presents aquelles imatges, a l’hora d’incloure “The Long Day Closes” en l’estupenda selecció de temes musicals ( la trobareu en obert a Spotify) que integren el seu espectacle. El tema ens arriba en una versió “a capella” cantada per The King’s Singers cap el final de la proposta, com no podia ser d’altra forma donat el seu mateix títol i el contingut de la lletra: “Les finestres il·luminades es van difuminant, s’esvaeixen lentament. El foc que abans crepitava, ara tremola amb humilitat. Ves cap el llit sense somnis on reposa el dolor; el llibre del dur esforç ja s’ha llegit, i el llarg dia s’acaba”.
Ves per on, la melangia que desprèn un tema tan british com aquest, ve a connectar per complert amb la melangia universalment eslava amb la qual carreguen sempre els personatges de Txèkhov. I fins i tot la referència al llibre del dur esforç i del treball diari , connecta amb aquell propòsit que es fan l’oncle Vània i la seva neboda i aquelles altres tres germanes que ara ja saben que mai no tornaran a Moscou ( a no ser que Julio Manrique digui el contrari) , quan la tristesa que els hi provoca la seva existència els porta a sublimar mitjançant el treball diari les seves frustracions.
Parlant de les tres germanes txèkhovianes : aquest és el tercer cop que es deixen caure per l’escenari de la Sala Fabià Puigserver en poc més d’un any, demostrant fins a quin punt la seva presència s’adapta als més diferent formats. Després de passejar-se virtualment pel ciberespai de “Drei Schwstern” ficades en el bucle de l’etern retorn, i després d’haver-se tancat a la bombolla aïllant que va disposar per a elles Manrique, ara fan també la seva aparició (encara que una germana s’hagi perdut pel camí) en aquesta altra bombolla aïllant que és el gran estudi sonor ple d’altaveus on té lloc la proposta de Messiez . No deixa de ser curiós, comprovar que la gegantesca ombra de Txèkhov segueix inspirant creacions que no són versions de les seves obres ,però que alhora, no existirien sense elles; creacions d’altra banda tan conceptualment distants com poden ser-ho, per posar exemples recents, l’obra de Rebekka Kricheldorf “Tres aniversaris”, la premiada comèdia “Vanya and Sonia ans Masha and Spike” estrenada al seu moment al Lincoln Center de Nova York, aquella altra “Olga/Masha/Irina” amb format de monòlegs escrita per José Sanchis Sinisterra, o la peça amb format de PlayList signada per Messiez.
Tot i que quan escolta l’electritzant Liza Minnelli de “The World Goes’Round” sap també com deixar-se anar coreogràficament ben a gust, és la severa Olga la que els hi recorda a la resta de personatges i ens recorda constantment a nosaltres l’objectiu d’aquesta tan cantada trobada . I aquest objectiu, consisteix precisament en no posar-se a cantar ( ni, ja posats , a parlar d’allò del que no es pot parlar; a parlar de tèrbols secrets familiars relacionats amb el pare mort fa just un any dels quals mai no en sabrem res concret ), i dedicar-se a escoltar amb molta atenció el què ens diuen les cançons. Només l’escolta , té aquí sentit. I esclar, quan es prem per primer cop el botó de “play” a l’inici de la sessió i et surt la veu de Leopoldo Mastelloni cantant “Pour ne pas vivre seul”, i recordant-nos tot el que som capaços de fer per no sentir-nos sols i no admetre que de fet sempre estem sols, ja es fa del tot palesa la raó que porta aquest grup més o menys familiar a no sortir de la seva bombolla musical, i a deixar que les cançons diguin allò que elles i ells potser no volen dir . I després arriben Carmen Linares i Juan Ramón Jiménez demanant que “Cuando esté con las raíces llámame con tu voz”. I l impressionant Jacques Brel –pell de gallina- de “Les vieux”, recordant-nos el silenci dels ancians que ja no parlen, tot escoltant l’anar i venir del pèndol que diu si, que diu no, i que els està esperant. Els ancians que no es moren; el que passa és que un dia s’adormen, i dormen llavors massa temps. I arriba la ja esmentada Minnelli, cantant el gran tema de Kander i Ebb que ens recorda com el món segueix rodant, indiferent a les nostres misèries diàries.
Què potser cal fer una mica de catarsi? Doncs res de posar-se a xerrar dels traumes viscuts , explicant-li al públic amb tota mena d’ets i uts tota mena de vivències personals . La millor catarsi imaginable, és acabar la cara 1 del teu espectacle fent un descans de quinze minuts al llarg del qual no descansarà ningú, perquè aquí tothom (fins i tot el públic si en té ganes) acabarà ben cansat a cop de ballaruca. Però que permetrà cremar totes les toxines emocionals que calgui mentre Nina Simone juga a convertir el “My Sweet Lord” de George Harrison en un miratge d’eternitat musical que es podria perllongar fins a l’infinit. Tot i que ni la catarsi a tot ritme , ni els cops d’humor que Messiez ens té preparats, ni els breus miratges de romanticisme que es produeixen quan (ara sí) algú es posa a cantar el meravellós “If I Loved You” que Rodgers i Hammerstein van crear per al musical “Carousel”, poden amagar la melangia que ho envaeix tot quan el llarg dia s’acaba i veus l’agulla del tocadiscs lliscar cap al darrer “track” de la cara B. La melangia que també s’escola a la cara A quant sents la veu de Violeta Parra reclamant poder “Volver a los 17”,i et ve al cap tot seguit que la cantautora xilena es va suïcidar quan en tenia 49, potser davant la impossibilitat d’aquest retorn impossible cap a l’enyorat passat que tant ataca alhora sovint als personatges de Txèkhov. I quan te n’adones que és tan impossible tornar als 17, com tornar a una Moscou que a l’espectacle de Messiez sembla prendre la forma d’una platja banyada pel mar dels Manel, el millor que pots fer – l’Olga ho sap molt bé- és seguir escoltant cançons...mentre esperes aquella mena de “gran final” en el qual baixa l’imprescindible gran bola discotequera, i la veu de Dalila tanca el cercle recordant-nos a tot ritme allò que ens havia cantat Mastelloni al principi de tot : per tal de no viure sols, per tal de no assumir que estem sempre sols, cal seguir escoltant cançons que mai no sonen igual encara que segueixis punxant la mateixa versió, perquè les cançons són com aquell famós riu d’Heràclit en el qual mai no et pots banyar dues vegades. Per cert: sonen tan bé aquestes cançons de Messiez, i saben identificar-se tan bé amb elles els intèrprets de l’espectacle, que de vegades , quan arriba la part textual, notes que la intensitat de la proposta baixa molt lleugerament...a banda que ens alguns moments, la dicció del que diuen no arriba amb prou claredat. Són lleugeríssims inconvenients que venen a donar-li encara més la raó a l’Olga: el que cal és deixar-se portar per l'escolta, i escoltar molt atentament el munt enorme de coses que ens diuen les cançons.
