Després d’enamorar-nos amb El temps que estiguem junts, Pablo Messiez torna al Lliure amb un dels espectacles de més èxit d’aquesta temporada als escenaris de Madrid. Una peça que neix del desig d’ocupar-se d’un sentit que sempre està en funcionament: el de l’oïda. Sentim el món i la música sempre i a tota hora, ja des de l’etapa embrionària.
A Las canciones, un grup de persones s’ajunta per escoltar deliberadament diverses músiques. I aquest acte, en principi inofensiu –gent que escolta i canta cançons–, els acaba transformant a tots. Coses que passen quan ens aboquem a un misteri.
El comunicat és molt clar i assalta el visitant quan entra en el web de la companyia: «El Pavón Teatro Kamikaze cerró sus puertas definitivamente el pasado sábado 30 de enero de 2021. Nuestras producciones seguirán en gira tal y como aparecen programadas. Dejamos esta página web activa como archivo y memoria de todo lo que hemos vivido en este teatro los últimos cinco años.»
I se't fa un nus a la gola perquè ja en són tantes, les persianes avall, arran de la crisi actual que castiga brutalment la cultura, que trobar-te'n una altra d'una companyia que ha marcat el pas de les últimes temporades i que té llarga vida plena és encara més impactant.
Els Kamikaze, però, estan de gira. S'han convertit, com aquell qui diu, en un teatre ambulant d'època. Ells i les seves cançons. Els reben aquí i allà. I tothom en surt contentet i alegret perquè amb el seu espectacle «Las canciones» són com un playlist de Spotify acompanyat d'ingredients de Txékhov.
Anton Txékhov, de fet, ni hi és ni se l'espera, però els personatges del muntatge musical de Pablo Messiez (Buenos Aires, Argentina, 1974) recorden els del dramaturg de la datxa i el vodka, els de «Les tres germanes» per exemple, i els d'«Ivanov» o «Oncle Vània», ara un ara l'altre, a estones, tot i que els intèrprets de la Kamikaze vesteixen estil “ieié” i tenen passió per la música de tots els temps, sense complexos, des de Jacques Brel a Liza Minelli passant per Barbara Hendricks, Los Xey, Violeta Parra, Cecilia Bartoli, Tom Waits o Nina Simone... fins a una vintena llarga de peces.
L'espectacle «Las canciones» es defineix com una festa. I és cert, té una part molt important de festa, de festassa musical, més ben dit. Però també hi ha una pàtina de dolor personal, de la pèrdua del pare, del record que en tenen els tres germans i de l'afer tèrbol que es destapa i que és prudent no desvelar.
Tot transcorre dins una capsa tancada amb altaveus, com si fos una capsa de música que ha engolit els personatges —ingènuament reunits només amb la simple intenció d'escoltar música— i els ha xuclat tant el que són com el que pensen per deixar-los viure només si escolten amb oïdes disposades a fusionar la vida amb la poètica de la música.
La festa té un moment esclatant de fals intermedi que interactua plenament amb la platea (prohibits els intermedis arran de les restriccions sanitàries!): el gairebé un quart d'hora amb la veu de Nina Simone d'amfitriona interpretant «My Sweet Lord». ¿Mascaretes fora com una sola bombolla de convivència?
Pablo Messiez va captivar els espectadors al mateix Teatre Lliure (Espai Lliure) fa tres anys amb l'obra «El temps que estiguem junts», un “tour de force” entre surrealista i suggerent d'emocions amb la desapareguda Kompanyia Lliure (aquí, Messiez repesca l'actor Joan Solé, que és també artífex de l'imprescindible so, gairebé un personatge més de l'espectacle).
El tractament que Pablo Messiez fa dels personatges de l'espectacle «Las canciones» és també tan suggerent com aquell, menys surrealista, però igualment captivador, amb la música al servei del teatre, amb el teatre al servei del moviment corporal, d'una coreografia subtil que no és altra sinó la coreografia que envaeix els cossos dels qui escolten, encapsulats amb els auriculars, les múltiples playlists del seu Spotify particular. (...)